Entrevista a Enric Vila

Entrevista a Enric Vila, autor del llibre El nostre heroi Josep Pla


“He intentat transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït”


Em censurarà si li dic que l’entrevisto però encara no m’he llegit tot el seu llibre?
No, home, no. Jo no censuro mai a ningú, però em sap greu.

Sí, per què?
Home clar, perquè és un llibre que jo espero que es pugui llegir en dos o tres dies. Hi ha gent que ho ha aconseguit...

N’és conscient vostè que la seva mascara incomoda a molts?
Ho faig expressament, per incomodar a certes persones a les quals m’és difícil descriure amb exactitud.

Però és capaç de detectar-les a simple vista oi?
Si, suposo que són tots aquells que fan de la misèria dels altres i del propi país un negoci.

Bé en tot cas, vostè té clar de fa temps que tots plegats actuem amb màscara.
Sí, però de diferent forma.

A si? Com?
Hi ha la persona que n’és conscient i que té uns objectius clars, i després la que no ho és.

Algú més narcisista?
Es podria dir així també, són persones que es mouen més per un impuls momentani.

En quin dels dos grups s’inclou vostè?
No ho sé, sóc bastant purità. Tothom m’ho diu.

I l’objectiu d’aquestes màscares?
La màscara ha de servir per donar exemple, per representar un sentit vital, una actitud davant la vida.

Josep Pla va ser un mestre en aquesta mascarada nostra. Som potser els catalans els que no ens deixem veure darrere les màscares?
Les circumstàncies históriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. Uns en treuen profit, però són una minoria.


Som doncs els catalans com camaleons camuflats darrere una aparença?
Això explica que el país passi d’anarquista, a comunista, a franquista a socialdemòcrates...

I gràcies a personatges com Pla un aconsegueix entendre el que succeix realment?
Pla, Lujàn, Dalí també o Francesc Pujols. Són necessaris per enendre de forma coherent el cabàs de merda i de misèria.

I algun polític?
Bé, Jordi Pujol en seria un cas, permenentment amb cara de preocupació...

Pel país?
Sí, el país és molt bonàs, s’aferra molt a la moral. I per tal d’acostar-s’hi la millor manera era amb aquell posat de trascendència.

Parlant de Catalunya. Que li sobra a Catalunya perquè vostè s’hi trobés del tot bé?
Espanya

Alguna autocrítica als catalans? Què ens manca?
La capacitat de tenir una relació més tensa amb la veritat, ser més honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns. Hi falta viure la vida intensament.

Rebuig al “poc a poc” típic català?
Sí, jo vull viure! Hauriem de voler tenir unes estructures de poder que anessin a favor meu i no en contra.

Demana ben poca cosa....
Per això dic que no voldria Espanya.

Parlant ja del seu llibre, vosté humanitza a Pla, el tracte amb tendresa.
Sí, perquè jo volia intentar transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït, i alhora explicar que tot el que va fer ell va ser molt difícil.

I el que va fer què demostra de fons?
Només el que va fer és una prova de generositat, d’humanitat, de superioritat respecte dels seus coetanis i respecte de la majoria dels que l’hem succeït.

Què pretenia Enric Vila amb aquest llibre?
El que volia era explicar-me a mi mateix. Demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

Ha muntat el seu propi Pla?
Sí. Amb l’objectiu d’aconseguir generar aquets efecte d’estima que dèiem, hi poder dir a tots aquells que diuen que el problema del català no existeix, o els que diuen que tot està perdut, que s’equivocaven i que jo tenia raó.


Vosté col·labora amb RAC1. Què opina de La Vanguardia?
El senyor Godó em dóna feina, però el que em molesta és el silenci sobre La Vanguardia, que no es pugi parlar d’aquest diari i de certes actituds amb naturalitat.

Però tot i així vosté treballa pel senyor Godó?
Si, a RAC1 però perquè és en català.

Sinó no ho feria?
El que sí li puc assegurar és que jo en castellà a Catalunya no escriuré mai, en defensa pròpia. Amb una actitud de combat, de defensa davant d’una opressió.
Però pensi que el castellà no ha aportat res de bo ni a la meva família, ni al meu país, ni a mi. Res. Ha sigut nefast. Per tant, jo no li puc fer cap mena de reconeixement. Encara faig prou no odiant-lo.

Entrevista Rodoreda

“El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens”

Somriure delicat, veu modulada i segura. Ulls blaus, cabells blancs i curts. Així és per fora Mercè Rodoreda, una genial escriptora que amaga dins seu una dona encara per conèixer.

Molts coneixem a la Mercè escriptora, però a la dona que s’amaga darrere no tant, podria desciure’s?
Podria és clar... Sóc quieta, apassionada i serena, innocent i complicada. Segueixo el s canvis de temps. Quan ric sóc simpàtica; quan ho faig escandalosament, ja no ho sóc tant.
Té molts amics a Ginebra?
Les meves relacions humanes són més aviat escasses. La gent em fa nosa.
Com és la seva vida a Ginebra?
Treballo tan poc com puc, uns cinc mesos a l’any en conjunt. Visc en un estudi molt bonic, damunt d’un parc. Des de la finestra de casa meva es divisa un tros de llac i el Salève.
Com va ser el vostre exili abans de marxar cap a Suïssa?
Dur, una mica massa com per tenir ganes de recordar-me’n.
Què és el que agrada més de tot a Mercè Rodoreda?
Dormir. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d’un règim a l’altre. Si pogués dormiria sense parar.
Quina és la seva passió?
Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent altres coses. També llegeixo bastant, unes quatre hores diàries, i m’agrada la pintura.
Teniu ressò social com a escriptora a Suïssa?
El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens. A la major part de les persones que tracto, ni els explico que escric: no n’han de fer res.
Quines diferències hi ha entre l’escriptora d’abans de la guerra i la de després?
Moltes. Quan vaig publicar els meus primers llibres era molt jove i innocent, tenia moltes ganes d’escriure i poca cosa més.
Que va canviar en Mercè Rodoreda després de la guerra?
El món d’abans de la guerra em semblava un món irreal. Estava massa deslligada de tot, o potser massa lligada a tot. En general la literatura em feia venir vòmit i nomé tolerava els més grans.
I va passar dels contes a la novel·la?
Sí, i per escriure-la necessito molta tranquil·litat. Fins fa sis o set anys no se m’han anat creant les condicions necessàries.
I de què depèn?
Jo escric inspirada. Per engegar haig d’esperar un moment de gràcia. Un bon dia em llevo i em poso a escriure com una desesperada.
Els seus personatges principals (beneit i infantil), poden ser un reflex d’algun tret de la seva persona?
No acabo de veure això que em dieu. La gent beneita m’esgarrifa.
Té por a l’envelliment?
Un dia o altre la té tothom. Una dona començ a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant poc a poc de fada a bruixa.
Que opineu de la literatura catalana actual?La generació de prosistes és molt diversa i eficaç, no ha d’envejar a les anteriors. Una cosa admirable és que la nostra literatura sigui cada cop més la literatura dels Països Catalans

Entrevista Dalí

Salvador Dalí, el excéntrico y teatral artista, ha sido el precursor del surrealismo y creador de su propio estilo reconocido mundialmente por sus relojes blandos. Con su largo y repeinado bigote, sus espesas cejas y su ya más que habitual bastón se presenta ante mí y se aposenta en el sillón de piel.

- Artista surrealista que rompe con todo, así lo califican muchos. ¿Cómo se ve usted?
- Como un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que como los cerdos nunca retroceden
- ¿Y la admiración que se auto profesaba en los viejos tiempos?
- Ahora ya no. A medida que me admiro más encuentro que soy una real catástrofe.
- Usted es conocido mundialmente por sus pinturas, pero también es un gran escritor aunque no todos lo sepan. ¿Cómo se explica eso Dalí?
- Mi padre que era notario pero que tenía una cierta afición a las artes decía que era mucho mejor escribiendo que pintando.
- ¿Y usted cree lo mismo?
- Seguramente tenía razón. Los pintores somos muy burros en general y los escritores son mucho más inteligentes.
- ¿Se considera entonces poco inteligente?
- No, si fuera menos inteligente indiscutiblemente pintaría mucho mucho mejor.
- Del Dalí surrealista de años atrás al de ahora, ¿qué ha variado?
- Estamos ante la misma persona, pero con un avance ideológico tremendo. He encontrado mi pintura, y ésta se llama hiperrealismo metafísico, que son los cuadros que estoy haciendo para dar al museo Dalí en Figueres.
- ¿Cuál ha sido el impulso de tal cambio en la pintura daliniana?
- Los hiperrealistas americanos, y como ya pronostiqué en pleno arte abstracto ahora se vuelve a hacer la ultra figuración.
- Es decir una copia exacta.
- Sí, pero las cosas que vemos están en nuestra habla no en lo que vemos. Si Velázquez copia una fotografía le saldrá un Velázquez.
- Pero Velázquez era un genio como usted.
- La personalidad es imposible de evitar, así que no hay porque preocuparse.
- ¿Qué pintores admira Dalí? ¿Rafael?
- Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el genio supremo.
- Hablemos de su mujer Gala. ¿Parte de su éxito se lo debe a ella?
- En el ámbito artístico ella ha sido mi musa, modelo e inspiradora. En casi todos los cuadros de tipo religioso Gala aparece como protagonista.
- ¿Es como una obsesión para usted?
- Ella sustituye todas mis pasiones, toda la pasión que hay en mí se la dedico a ella.
- ¿Es algo sublime como su arte entonces?
- Sí, todo ser humano tiene algo de angelical o una parte de divinidad.
- Su arte muchas veces resta incomprendido. ¿A Dalí nadie le entiende?
- Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no lo entiende casi nadie.
- ¿Es posible llegarlo a entender con el libro que acaba de publicar en dónde se escribe a usted mismo?
- Mire, hace cuarenta años que escribo para saber quién soy.
- ¿Lo ha logrado?
- No, aún no.

ENTREVISTA AL PINTOR CATALÁN DE LA MANO DE SOLER SERRANO

SALVADOR DALÍ, UN PUERCO HIPERREALISTA

El artista donará todas sus obras al Museo Dalí de Figueres
“Soy un puerco” confesó el artista en el programa A Fondo

Mirada altiva, bastón en mano y con su inconfundible bigote repeinado hacia arriba. Así fue como reapareció ayer noche Salvador Dalí en el programa A Fondo de la mano de Joaquín Soler Serrano tras estar un tiempo hospitalizado por problemas de salud. Presentado como déspota, perverso, polimórfico, divino y anárquico; al periodista tan solo le faltó añadir “y monárquico, no políticamente pero si metafísicamente” tal y como le corrigió el artista catalán con su especial entonación.
Salvador Dalí, apolítico total y cada vez más anti daliniano, ha cambiado la admiración que se profesaba años atrás para calificarse como “un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que estos nunca retroceden”. Considerado según él mismo mejor escritor que pintor, Dalí fue expulsado de la escuela Real de San Fernando tras confesar saber más que los educadores, provocando el enfado y la ruptura con su familia.
Sus obras, surrealistas y sublimes, ahora son consideradas hiperrealismo metafísico, gracias en cierta medida a su instinto profético y a su esposa y musa Gala. Su mujer, con la que desea casarse por segunda vez, ha sido y será su elemento liberador y como reconoció “sustituta de todas sus pasiones”. Contrario a la pena de muerte, el artista comentó que “todo ser humano, por perverso que sea, tiene algo de angelical y divino en su interior” aunque muchos no logren entenderlo nunca, “y a Dalí menos aún” confesó.
El teatral artista, obsesionado con la muerte y los relojes blandos, es un admirador devoto de Velázquez y Vermeer por su fidelidad al clásico, aunque admitió que la propia personalidad del artista es imposible de evitar.
Mientras que sus obras serán entregadas todas al Museo Dalí en Figueras, sus excéntricas anécdotas surrealistas restan recopiladas en un libro en el que Dalí se escribe a sí mismo, aunque tras cuarenta años intentando descubrir quién es aún no lo ha logrado.

SAINT GEORGE A LA CATALANA

Un any més Barcelona surt al carrer per celebrar la diada de Sant Jordi. Milers d’estands de llibres i roses omplen la Rambla i els carrares més estrets de la ciutat amb l’objectiu de vendre tant com puguin. En aparença tothom coneix el significat d’aquest dia tan especial pels catalans, però avui en dia això a variat significativament.
Milers de turistes i persones d’altres països col·lapsaven el centre de la ciutat mirant encuriosits tot el que els envoltava, i preguntant-se entre ells a què es deu tot aquest espectacle de flors i llibres. Encuriosida em vaig fixar amb una parella d’estrangers que duien una bona estona davant d’una parada de roses sense saber si comprar-ne una o no. Em vaig apropor a ells i amb el meu millor anglès els vaig preguntar d’on eren. Per sort meva venien d’Itàlia, Roma; així que no em va ser complicat entendre-m’hi. Es deien Francesca i Toni, des de principis de setmana que estaven per la ciutat i el dijous pel matí tenien pensat anar a la casa Batlló, però ara ja no ho tenien tant clar: “ No sabem per què la ciutat està així, però anirem a passejar pel centre per veure-ho tot” em van dir. Com no sabien com funcionava el tema del llibre i la rosa, els hi vaig explicar més o menys, i tot i que trobaven molt elevat el preu de vuit euros per una rosa, ell n’hi va regalar una a ella. Ja que estava allà em vaig acostar a la venedora: “Perdoni, em sabria dir quants estrangers com aquesta parella li han comprat una rosa avui?”. La dona, amb guants per no danyar-se les mans amb les espines de les flors, va restar pensativa uns segons i em va dir: “Doncs la veritat és que no molts. S’apropen a la parada, miren, “soben” les flors i llavors quan veuen el preu molts marxen o d’altres van als “moros” a comprar-la per 2€”. Tot i això, em va confirmar que el negoci, i més ara en temps de crisi, no se n’estava ressentint: “ Sant Jordi és Sant Jordi, i almenys roses se n’estan venen moltes, avui la crisi no existeix, demà Déu dirà”.
Vaig baixar Rambla avall fins arribar a la zona de la Barceloneta. Allà Sant Jordi no ha arribat, centenars de turistes omplen terrasses i restaurants de la zona, indiferents al que està succeint. Molts d’ells tornaven de la platja, alguns molt més cremats que d’altres, i ni rastre d’alguna senyal que indiqui que era Sant Jordi.

VERMELL CRIOLLA

Abandono la Rambla. La deixo enrere, i amb pas ferm avanço fins al carrer del Cid. La ciutat està a les fosques i relativament en pau, però a mesura que m’apropo al meu destí tot es transforma. Com si d’un món apart es tractés, el xivarri s’activa de cop, i una olor a humanitat em colpeja la cara. Parets brutes i fosques, ferum a orina i a espai tancat i una calor asfixiant, això és el carrer del Cid. Personatges de tota mena i pintorescs se’m creuen constantment. Homes, dones, marinerets, turistes, transvestits i meuques, el bo i millor de Barcelona.

La foscor comença a tenyir-se d’un vermell pesant que s’intensifica a cada passa que faig. El rètol de “La Criolla” és intens i cridaner, il·luminant tant sols un tram del carrer. De la porta entren i surten meuques, senyorets i turistes encuriosits per veure com és el que molts consideren el local més popular de tota la ciutat. Tot just davant hi ha el bar “Cal Sacristà”, un bar d’ambient, que juntament amb "La Criolla" han fet d’aquest carrer el vici personificat.

"La Criolla", antiga fàbrica tèxtil de sostre elevat, s’ha transformat completament, convertint-se en una espècie de paradís tropical de columnes amb aparença de palmeres, amb prostitutes per tot arreu ballant i fent les delícies dels homes que les observen. Al entrar, imatges del Moulin Rouge de l’època se’m mesclen amb les dels prostíbuls barats de carretera. Homes d’estils molt diversos: joves, vells ben vestits o turistes beguts, tots ells grapejant a les noies amb ànsies de posseir-les, sense tenir -les consideració i deixant l’educació portes enfora. El local sens dubte no és agradable a la vista: brut, enganxós, personatges extravagants, alcohol en litres i una música quasi insofrible que fan de "La Criolla" un indret si més no teatral i pintoresc digne de l’ambient de luxúria que es respira al carrer del Cid.  

EL UNO CONTRA UNO YA NO EXISTE

Al igual que en muchos municipios de la región d’Ille-de-France, Aulnay-sous-Bois es uno de los sitios en donde se registran más altercados entre bandas de distintos barrios. Kayo, un joven del barrio de l’Europe en Aulnay-sous-Bois nos relata su experiencia: “Banda, es una palabra mayor, es como si estuviésemos organizados, y no es así. Ya no existen las peleas uno contra uno como antes, si no todos contra todos. ” Han crecido juntos en el mismo barrio, y como si de una familia se tratase se protegen unos a otros, sin importar el motivo.

“Lo que sucede aquí, también sucede en Gagny y otros municipios” nos dijo Gérard Ségura, alcalde de la ciudad. El pasado 10 de marzo una veintena de jóvenes encapuchados y armados entraron el colegio Jean-Baptist –Clément para molestar a un chico de la ciudad vecina y destruir el material escolar, y así en otras ciudades de la región.

Con tal de finalizar con los constantes conflictos callejeros, en Aulnay-sous-Bois se ha creado “l’antenne jeunesse”, un espacio en donde los jóvenes pueden “escapar” de las calles y razonar a cerca de su comportamiento en las barriadas. Djeiydi Kamara, responsable del centro, se ve incapaz de exponer el por qué de dicho comportamiento: “Aquí les hacemos razonar acerca de su actitud y les informamos sobre medidas de prevención”. Por su parte, los educadores prefieren no nombrar a las bandas, si no hablar de un “fenómeno de escolarización”, en el que se intentan descubrir las causas familiares y sociales que han llevado al adolescente a actuar de tal forma.

Hoy por hoy, los disturbios se han reducido considerablemente gracias a las reuniones que des del pasado noviembre del 2005 llevan a cabo todos los martes el alcalde, la PJJ (Protección judicial de la juventud), los mediadores y personal educativo de las escuelas con tal de anticipar acontecimientos, mientras están a la espera  de la Uteq (unidad territorial de barrio)que lleva 12 meses de retraso.