Anteriors

LA EPIDEMIA PARALIZA MÚLTIPLES SECTORES DEL PAÍS

LA PESTE PORCINA GOLPEA LA ECONOMIA MEXICANA

Agencias de viajes y turistas cancelan las visitas a México por miedo al eventual contagio
Los analistas prevén que la gripe cause una caída del hasta 5% en la economía del país

___________________________________________________________

LA ESCRITORA CATALANA GANA EL PREMIO SANT JORDI

MERCE RODOREDA: “Si no escribiera sería una mala persona o me tiraría por una ventana”

La escritora se muestra fría y distante, capeando las preguntas más personales

Rodoreda dejó ver más a la escritora que lleva dentro que a la mujer que es en la entrevista realizada por Del arco

________________________________________________________

Canción “Peter Pan”

Llega un día en el que uno se despierta y se da cuenta que él ya no está, que se ha ido para siempre. Es como si alguien pulsara un botón para expulsar el niño pequeño que llevas dentro. El Peter Pan es distinto según la persona, pero para todos llega el día en que desparece. No se sabe muy bien por qué. A lo mejor ya no tienes edad, o en tu vida hay alguien que ocupa su lugar. Entonces llega la paz, el momento de calma que tanto deseas, y creces. Te haces mayor, lo notas, lo presientes. Lo que antes te importaba ahora es insignificante, y lo que creías una tontería o algo muy lejano e indiferente a ti, ahora se convierte en pieza fundamental de tu vida. Dejas de vivir el día a día como si fuera el último, y empiezas a pensar en el mañana, en el futuro próximo. Te preocupas por los que te rodean, dejando tu egocentrismo a un lado. Al principio parece extraño, como si te faltara algo en la vida. Te sientes incompleto, pero tranquilo a la vez, hasta que lo entiendes. Peter se ha ido, y no va a volver. Puede que intente volver, intentando destrozar tu calma, pero es tarde. Ya no hay vuelta atrás, has crecido, te has hecho mayor, es tiempo de madurar y afrontar la vida de otra forma. Es duro, pero es una fase de la vida que tarde o temprano, nos guste o no, todos debemos afrontar.

Ressenya "Incerta glòria"

UNA JOVENTUT CONSUMIDA PER LA GUERRA

Més o menys tots sabem el per què, el quan, on i qui van ser els vencedors de la Guerra Civil espanyola, però més enllà de les dades no en sabem re. Això queda demostrat en el llibre de Joan Sales “Incerta glòria”, el qual plasma amb tot luxe de detalls la veritable guerra, la que va més enllà de las bales, la guerra que hi ha en cada un dels combatents. Podria ser com tantes obres que s’han publicat sobre la guerra, però el que la fa especial és que està enfocada des del bàndol dels vençuts, els republicans.
L’obra, escrita per un autor que també va patir les conseqüències de la guerra, va ser publicada per primera vegada el 1956 però amb moltes limitacions per culpa de la censura del franquisme. Arrel d’això, l’autor va anar reescrivint l’obra i incorporant detalls i dades a mesura que la repressió anava disminuint, passant de 300 pàgines de la primera edició, a les quasi 800 de la definitiva.
L’obra, dividida en tres parts i amb una quarta corresponent al llibre adjunt “El vent de la nit”, s’inicia amb un pròleg escrit pel propi autor amb la frase “The uncertain glory of an april day” de Shakespeare, com a resum del que és la seva obra, tal i com ell mateix diu, fent referència posteriorment a Baudelaire, dient que tota joventut, la seva també, ha estat una tempesta tenebrosa travessada de llampecs d’una incerta glòria.
La primera part de l’obra és tot un recull de cartes que un dels protagonistes, Lluís Brocà, envia al seu germà Ramon des del front d’Aragó relatant el dia a dia de la seva estava a Olivel i a diferents pobles on anava destinat. Posteriorment, Sales amb la segona part de l’obra ens transporta a la Barcelona de la guerra, bombardejada i amb escassetat d’aliments, amb les cartes que la Trini, la dona d’en Lluís, escriu en Soleràs. Finalment, amb la tercera part, relatada per la veu narrativa d’en Cruells, un company de batalló d’en Lluís i en Soleràs, se’ns relata el desenllaç de la guerra i el final de cada un dels protagonistes. Per últim, i personalment la part amb més sentiment contingut, és la novel·la adjunta “El vent de la nit”, on altre cop trobem en Cruells com a narrador, però amb ja al cap d’uns anys de la finalització de la guerra, relatant les conseqüències de la mateixa, tant en els seus companys de batalló, com en ell mateix.
Tot i que cada part de l’obra estigui relatada per protagonistes diferents, tots ells tenen en comú un punt d’unió: en Soleràs, qui apareix amb molt de pes en al narració dels fets, i al qui tots li tenen una estima personal i diferent. Aquest personatge és una peça clau de l’obra, el qual ens deixa fragments plens de divagacions i autors clàssics com Nietzche o Freud, on reflexiona sobre la vida,la guerra, la il·lusió o les ideologies.
Aquesta obra, densa tot sigui dit, és un testimoni de la tragèdia, sobretot de la tràgica guerra que els va tocar viure als derrotats. Res escapa a l’oblit del seu autor. En cada una de les parts, i amb estils diferents segons la seva veu narrativa, Sales és capaç de captar cada detall i cada un dels matisos possibles, per tal de no deixar re a la imaginació del lector, i que el text sigui com bé ell diu “la veritat lluny de la mentida negra i la mentida roja”. La novel·la reviu records amb força, i treu enfora els sentiments i les frustracions de cada un del seus protagonistes, els quals ens exposen el seu punt de vista, real, cru i sincer, i com la guerra els va consumint per dins a poc a poc com un càncer incurable. Tots ells, es perden buscant una glòria que no existeix i que dilueix al seu pas una joventut, una joventut que mai tornaran a viure. “Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de record” escriu en Cruells en la última part del llibre, en la qual confessa que mai s’ha curat de la seva joventut ni de la seva guerra, ja que en el fons són el mateix, una tempesta tenebrosa.

Reportatge

EL TATUAJE ES UN ARTE POPULAR QUE TRASPASA LAS FRONTERAS FÍSICAS

EL TATUADOR, UN ARTISTA DEL CUERPO

Pasión, habilidad dibujando y un pulso solemne es todo lo necesario para dedicarse al tatuaje

Javier Rodríguez: “El momento en que la aguja entra en contacto con la piel es lo máximo”

Un tatuador haciendo uno de sus diseños

El trabajo del tatuador reviste una solemnidad y una precisión meticulosa como si de un cirujano se tratase. Trabajan con el cuerpo de los demás, es su medio de trabajo, su lienzo en donde plasmar sus creaciones, y convierten el dolor en una experiencia interior que comparten con el que se tatúa.
“Tatuaré toda mi vida, el tatuaje me llama, no hay opción” me confiesa Javier, tatuador profesional des de hace cinco años. Trabaja en el establecimiento situado en la calle Tallers de Barcelona “LTW”, un local pequeño, con poca luz, cuyas paredes están repletas de fotografías de tatuajes y en donde se respira un clima que mezcla fascinación con dosis de transgresión.
La sala donde me recibe es la misma donde trabaja. Totalmente blanca, con una camilla de cuero oscuro en el centro, y una mesa larga en donde hay un sinfín de material (máquinas y productos de sanidad) cubiertos todos ellos con un plástico protector. Él se sienta en la camilla de manera muy informal. Su look va en consonancia con su profesión. Viste todo de negro y con pantalones por debajo las rodillas. La manga corta del polo deja a la vista sus más de cinco tatuajes en su brazo izquierdo, uno de ellos un dragón rojo y negro impresionante. Las piernas también las lleva decoradas con distintas imágenes, des de una geisha en negro, hasta distintas formas triviales. Su nombre completo es Javier Rodríguez, aunque como todo buen tatuador dentro del mundillo tiene un apodo, Javiking, que como él bien explica “está dedicado a mi primer tatuaje” y me enseña un dibujo de una corona en la muñeca izquierda junto con unas palabras “The King of my life” en pequeño, “la culpable o la que desencadenó todo lo que soy hoy” termina diciéndome. Así empezó todo, con un simple tatuaje, minúsculo en comparación con los que decoran ahora el resto de su cuerpo, pero tan o más significativo que los demás. Ahora bien, no todo el mundo que se hace un tatuaje acaba trabajando en ello, y en un principio él tampoco tenía la profesión de tatuador en mente cundo con 17 años se hizo su primer tatuaje. Al preguntarle por sus inicios enseguida me remarca que él está licenciado en Diseño Gráfico y me confiesa que”en la vida las cosas no son para quien las busca, sino para el que las encuentra, y yo creo que el tatuaje me encontró a mí”. Eso fue lo que le sucedió. Empezó a estudiar la carrera, pero en el tercer año se hizo un segundo tatuaje, y a raíz de eso empezó a interesarse por este mundo. “El tatuaje como arte popular que es me mantiene más en contacto con la gente a diferencia del trabajo en solitario del taller frente a un ordenador encerrado” me confiesa mientras se acaricia el tatuaje de su mano izquierda. Pero no todo fue coser y cantar. Antes de dedicarse profesionalmente a ello tuvo que hacer diversos cursos para aprender a utilizar el material y sobre todo conocer a consciencia las medidas sanitarias que debe tomar todo profesional. Aún así una cosa está clara, “si uno no tiene habilidad para dibujar, no hace falta ni que se lo piense dos veces, que se dedique a otra cosa” sentencia medio riéndose.
Mientras habla y se explaya en lo que es su trabajo y pasión, saca agujas, me muestra el jabón que utiliza antes de tatuar, me muestra cómo se usa la máquina para esterilizar y sube la voz para enfatizar que (tal y como yo ya había observado) todo está rigurosamente higienizado, incluso “con el certificado del ministerio al día”, dice, apuntando a lo que parece un diploma colgando en la pared.
Tatuar va mucho más allá que un simple oficio o el mero hecho de dibujar sobre un cuerpo. Para un tatuador plasmar un dibujo, sea obra suya o por encargo, es una tarea que traspasa las fronteras físicas, y entre el cuerpo a tatuar y el tatuador se establece una relación química. Que un tatuaje quede bien hecho no es siempre el objetivo de quién lo hace. Lo importante es traspasar la idea y el sentimiento que tiene la persona que se va a tatuar, y ésta según Javi es la magia de los tatuajes “crear lazos con la gente que tatúas” concluye. Para él su trabajo es su vida, “para mí el ser tatuador corresponde al 90% de mi vida. Me levanto pensando en el primer tatuaje que voy a hacer en la mañana y me acuesto pensando en el último que hice en la noche”. Al iniciarse en este oficio me comenta que tenía mucho miedo de equivocarse y hacer daño a la persona pero, como en todo, “la experiencia acumulada durante los años te enseña a no pensar en eso y a afrontar cualquier imprevisto”. Aún y con cinco años tatuando a sus espaldas confiesa que la sensación que sintió por primera vez todavía la sigue sintiendo “el momento en que la aguja entra en contacto con la piel es lo máximo, se crea un círculo entre la persona que tatúo y yo, siento las vibraciones de la máquina a través de mi mano y como estas pasan por mi cuerpo y vuelven” explica gesticulando con los brazos como si las estuviera sintiendo en ese mismo instante.
Cada tatuador acostumbra a especializarse en alguna temática en concreto a la hora de hacer sus propias creaciones. Hay quienes prefieren el arte demoníaco, los retratos o las sombras, él simplemente le encanta trabajar con el color “me gusta trabajar con los matices, las degradaciones” y aunque por desgracia no siempre puede elegir con que trabajar, me resume el concepto de sus tatuajes como si de hacer stickers (pegatinas) en la piel se tratase, para luego exponerme su teoría: “creo que los pensamiento son en blanco y negro, y los deseos en color”.

Otros, como por ejemplo Lola García, prefieren las calaveras. Ms. Deadreamer, que es como se la conoce dentro del sector del tatuaje, es junto con Patricia las dos únicas mujeres que trabajan en la tienda “LTW”. Con diez años de experiencia en sus manos, me comenta cómo ha cambiado esta profesión en estos años, y con orgullo en su voz confiesa que “las tatuadoras somos minoría en esta profesión, pero ahora al menos entre cien, ocho son mujeres” haciendo referencia a los años ochenta cuando esta profesión era desconocida por las mujeres. A diferencia de Javi, ella no tiene ninguna carrera de base, tan sólo una pasión: dibujar. Con esta habilidad innata, paciencia y un pulso de hierro, son los únicos tres pilares imprescindibles para según ella “poder ser un tatuador” aunque termina admitiendo que” si no sabes plasmar la idea de un cliente en el papel de poco te va a servir la técnica”. Vestida también totalmente de negro y con el pelo corto lleva el cuerpo tatuado hasta arriba, pero lo que más llama mi atención es el piercing que luce en su nariz, justo en el medio. Es de Chile, tiene casi treinta años, pero con veinte se vino hacia Barcelona ya que en su país el tema de los tatuajes estaba muy atrasado. Sus primeros trabajos, y a modo de práctica, como ella dice, fueron en su propio cuerpo, para ir cogiéndole el tacto a la máquina, “en aquella época los tatuajes que se hacían eran muy simples, eso me hizo coger una base muy buena para ir escalando peldaños e ir perfeccionando mi técnica.”
Su profesión, al igual que Javi, es su vida, y un motivo por el que seguir adelante; “el tatuaje es uno de los pilares de mi vida, me aporta muchísimo. Me ofrece una realización personal indescriptible” y añade sonriendo que si algún día le tocase la lotería lo último que haría sería dejar de tatuar. Para ella el tatuaje, aparte del aspecto estético, no deja de ser una proyección de las ilusiones o frustraciones de cada uno, “el subconsciente nos delata, para bien o para mal” afirma al preguntarle por las razones de hacerse un tatuaje u otro, y me confiesa que ella puede describir la personalidad pasada y presente de una persona sólo viéndole los tatuajes puesto que “al igual que la vida, la mente cambia, y cada tatuaje recuerda un momento de nuestra vida, bueno o malo”.
Ante todo, y ellos no son una excepción, a todo tatuador le emociona y le provoca una especie de exaltación emocional el hecho de traspasar un dibujo a la piel. Como una marca personal del propio autor, ésta traspasa la piel, y a diferencia de cómo sucede con el papel que se acaban perdiendo, estos quedan plasmados para siempre en la piel de la gente. Durante la acción, el cuerpo del tatuado se despersonaliza y se reduce tan sólo a la zona en donde debe actuar el tatuador, una especie de poeta que trabaja con agujas y tintes. Unas manos con un talento natural y una mente privilegiada para dar vida a lo que en un instante fue pura fantasía, son la combinación perfecta para su oficio. Porque, en lo que a tatuajes se refiere, todo comienza con una idea, la idea lleva al diseño y este a la piel. El tatuado transforma con pasividad su dolor en una experiencia interior, mientras que el tatuador realiza una obra única y con su toque personal, de ahí los cimientos de arte en el tatuaje.

Fragments llibres

“L’AGULLA DAURADA” Montserrat Roig

“Des de l’estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l’hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l’agulla de l’Almirallat. (…) La primera impressió que vaig sentir fou la tristesa, d’una tristesa activa. (…) Jo només veia gent apressada i, al fons d’un cel rúfol, l’agulla daurada de l’Almirallat. Res més.”

Aquest és el primer moment en que l’autora anomena l’agulla daurada, una imatge que l’acompanyarà en bona part de la seva aventura, i que dóna nom al llibre. Per ella significa una escapatòria, un senyal que assenyala el cel d’una ciutat que per ella, sobretot als inicis, és freda, simètrica i inanimada.

“Però jo no tenia en Puixkin a la vora, sinó una estàtua. (...) I és que és molt més fàcil d’estimar els homes quan ja són morts i n’admires les estàtues i els poemes!”

En aquest petit fragment l’autora ens mostra l’amor i l’admiració que sent pel poeta, una estima que va més enllà de la poesia de l’autor, un personatge que apareixerà en incomptables ocasions en el llibre, i que ajudarà a l’autora a veure la ciutat de Leningrad amb admiració.

“Hi ha poques ciutats que es deixin mirar d’aquesta manera, en un silenci total, sense testimonis i només sentint les teves passes i els batecs del teu cor”.

Descripció perfecta i concreta. Amb poques paraules l’autora en té prou per mostrar-nos com són les nits blanques a Leningrad, una mena de ciutat fantasma que contempla a Roig mentre recórrer carrers sense rumb. Només la ciutat i ella, una mescla que dins de la solitud que sent l’autora produeix una sensació bella d’introspecció amb un mateix.

“(..) el temps del bloqueig era una època molt trista, d’aquelles que et fan mal de recordar perquè la pena és com un corb que es posa a dins i et rosega i ja no te la pots treure.”

Imatge perfecte del patiment que van sofrir els habitants de la ciutat durant el setge, que recorda en part al mite de Prometeu, encadenat a una roca alta i gèlida on cada matí una àguila li devorava l’estómac i el fetge. Roig realitza una comparació, voluntària o no, de les conseqüències d’una guerra i d’un bloqueig, que són més de les que molts ens pensem, uns fets que van canviar la vida de moltes persones i que mai tornaran a ser les mateixes. Amb sentències així ens donem compte com de terrible és l’home, l’únic culpable de tot el que succeeix en el món.

“En total, més de cinc-cents mil morts. És la bellesa de la Mort contra els morts individuals. (...)Sabem el que hi ha, però no es veu. L’horror ha desaparegut. La fam i la desesperació. I, tot així, no ho oblides en cap moment.”

Extret del capítol “Les pedres que parlen”, personalment el millor capítol de tot el llibre. La descripció del cementiri, de les pedres, de les estàtues, de les làpides amb només dates i sens noms, i del silenci que acapara tota l’extensió de terreny és tan profunda i sincera alhora que et fa reflexionar un cop l’has finalitzat. Sincerament el fragment que em va commoure més de tots.

“INCERTA GLÒRIA” Joan Sales

“Hi ha un moment de l avida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. (...) diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d’incerta glòria -, un dia d’abril.”

Perfecte manera de resumir en tres línies el fil principal que condueix a Joan Sales a escriure aquesta obra sobre la guerra dels vençuts. Sobre una joventut diluïda i tenebrosa, abraçada per una guerra que depara als nostres protagonistes futurs incerts.

“No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

Referència clara de l’autor a la guerra, al temps que passa i passa sense que hi hagi un final, un final que per molts va ser incert, sense poder pensar en un futur llunyà per por a no arribar-hi. Una glòria que mai van trobar. Els que van morir la van perdre de sobte, i els que van sobreviure la guerra els va donar un cop tan fort que mai es van poder aixecar.

“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació.”

Satírica i irònica manera de descriure les conseqüències de la guerra, i de com aquest canvia a les persones, no només per fora sinó també psicològicament. Les ferides físiques es curen tard o d’hora, les psicològiques, si és que ho fan, deixen terribles conseqüències gens fàcils d’eliminar.

“Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps; ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensació vertiginosa que només pot donar la doble vida!”

Tornar a anomenar a Shakespeare per fer referència a la dualitat de les persones, dels combatents, és solemne. Retornar a un clàssic per entendre com de fina és la línia entre bàndols, entre les persones que allí foren presents, i com en el fons tots som iguals i l’únic que ens diferencia són matisos imperceptibles, però suficients.

“La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria?”

Reflexió final ja cap al final del llibre d’uns dels supervivents, el qual en el mateix fragment afirma que li sembla haver despertat d’una nit de febre i desvari, d’un malson, i acaba per dir que ell és un supervivent, un fantasma que no viu més que dels records. Amb aquest paraules ens mostra Sales les conseqüències d’una guerra injusta, que va matar moltes joventuts inacabades, i que va exterminar l’esperit dels que van poder sobreviure.

Ressenya Agulla Daurada

NOU-CENTS DIES DE SETGE A LENINGRAD

Amb tan sols dos mesos en va tenir prou per enamorar-se d’una ciutat, Leningrad, i d’una cultura, la soviètica. “Aquest llibre és la història d’una passió, com em vaig enamorar de la ciutat de Leningrad. Si algú comparteix amb mi una mica d’aquesta passió em donaré per satisfeta”. Amb aquestes paraules finalitza Montserrat Roig el pròleg del seu llibre titulat “L’agulla daurada”, una obra periodística que mescla crònica de viatge, testimonis del setge a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial i una àmplia immersió en la cultura i història soviètica.
Convidada per Edicions Progrés, Montserrat Roig es presenta a Leningrad (l’actual Sant Petersburg) per recopilar i entrevistar diversos testimonis que relatin tot el que va succeir durant els 900 dies de bloqueig que va patir la ciutat. Acompanyada en tot moment per un intèrpret, l’autora aconsegueix, gràcies al seu estil acurat i descriptiu, transmetre a la perfecció l’emoció i el patiment dels supervivents, així com l’ambient que es respirava a l’època i com aquest ha variat amb el temps.
Res està deixat a la improvisació. L’estructura del llibre n’és un exemple. Dividit en tres parts, és la tercera on hi està contingut tot el pes narratiu de l’acció i emocional de l’autora. Les dues primeres parts, Roig les dedica a exposar la seva experiència amb els dos intèrprets que va tenir (en Nikolai i en Valeri) i a fer una extensa contextualització de la història del país. De manera un tant exagerada, l’autora intenta recuperar la memòria històrica d’una identitat nacional a través de relats històrics i llegendes protagonitzades per monarques i poetes russos. Destacant per sobre de tots està Alekxander Puixkin, a qui Roig demostra, a l’hora d’escriure i relatar la seva biografia, una admiració que va més enllà de la qualitat literària del poeta. Poemes de l’autor rus s’intercalen a la narració del text com una part més del mateix, independentment dels salts cronològics que això suposa, juntament amb descripcions de la ciutat, dels seus museus, de la seva arquitectura i un anàlisi complet de la seva gent. D’aquesta forma l’autora aconsegueix integrar al lector en l’ambient i en la cultura d’una societat freda i simètrica, amb l’objectiu, com ja avança en el pròleg, de transmetre’ns i intentar contagiar-nos la passió que va acabar sentint per aquella ciutat.
Així és com arribem a la tercera part de l’obra. En ella Roig utilitza la seva implicació a l’hora d’escriure per transmetre a través de cada frase l’emoció angoixant que viu al relatar la fam, la mort, la injustícia i la desesperació d’un poble, que tot i les desgràcies que va patir, va saber lluitar fins al final, resistint al fred i a la desolació d’una guerra injusta. Cada frase és una imatge. Una imatge que es queda gravada en la ment, i que descriu a la perfecció tot l’horror que van patir. Nens petits, dones, gent gran, tots són protagonistes del setge que va patir Leningrad, i cada un d’ells apareix en aquets llibre a través del recull de l’autora, que finalitza parlant del cementiri de Piskariovski on hi descansen més de cinc-cents mil morts, un indret com molt bé diu Roig on s’entrecreuen “la bellesa de la Mort contra els mort individuals”.
L’agulla daurada de l’Almirallat que assenyala el cel de la ciutat soviètica i que Roig contemplava cada dia des de l’hotel on estava hostatjada és una imatge que resta en la memòria de l’autora, qui va escriure el llibre un cop ja estava a la seva ciutat, Barcelona. Des d’aquí veia la seva estada a Leningrad com un somni, una fantasia, gràcies a la qual va escriure un llibre emotiu i sincer, un document per no oblidar mai el que va succeir a una ciutat i a una població.

CANVI HISTÒRIC DE GOVERN A EUSKADI

IBARRETXE TREU PROTAGONISME A PATXI LÓPEZ
El pacte PSO-PP dona el primer lehendakari socialista
La jornada finalitza amb l’adéu a la política d’ Ibarretxe

“Inicio una nova etapa en la meva vida. Però aquí vaig començar i aquí deixaré de fer política”. Amb aquestes paraules Juan José Ibarretxe anunciava ahir la seva retirada de la vida política, minuts abans que el nou lehendakari, Patxi López, fos envestit com a tal. Utilitzant el torn de paraula i rèplica del Parlament basc, l’ara ja ex-lehendakari, va robar el protagonisme a López, fent unes declaracions contràries al pacte que s’estava duen a terme i anunciant la seva retirada de la política.
Minuts després d’aquest sonat adéu, va ser López qui va acaparar totes les mirades. El candidat socialista va sortir elegit, tal i com s’esperava, en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i UPyD, convertint-se així, amb el primer lehendakari socialista de la història de la era autonòmica. Amb aquest fet tan significatiu, es marca un abans i un després en la política basca. Per una banda, la alternança de partits al front del govern, que arriba per primera vegada al País Basc, aportant al PSO l’únic territori espanyol que se li havia resistit; i per l’altra, la imatge del PNV, qui per primer cop s’ha vist forçat a caviar de bàndol i passar a l’oposició, i sense Ibarretxe.
Per la seva part, el nou lehendakari es va mostrar molt flexible en el seus plantejaments en el primer discurs oficial. Per sobre de tot va posar especial èmfasis en la lluita contra ETA i en les mesures anticrisi, subratllant la intenció de diàleg obert i consens per tal d’arribar als objectius fixats.
Una tarda d’esdeveniment accelerats, i fins i tot imprevisibles, al Parlament de Vitòria, que van marcar l’inici d’una legislatura, que tot i el pacte nacionalista amb que es basa el nou lehendakari, no serà gens fàcil.

Israel

L’Estat hebreu, una de les potències mundials

DEL DOL A L’ALEGRIA
Israel celebra 61 anys d’independència
Festejos entre anàlisis i debats sobre la seva historia

L’Estat d’Israel celebra avui 61 anys d’independència. La tradició jueva diu que “ del dol s’ha de passar a la alegria” i per aquest motiu, després de recordar als familiars morts en l’Holocaust, ahir van començar els festeigs en tot el país per aquest dia tan assenyalat. Per els israelians cada any és un més a destacar, a festejar, a debatre i a criticar, i cada tres persones expressen quatre opinions. Tot i això, el 84% dels israelians es declara satisfet de la vida que porta a terme en el seu país, i un 87% desitja criar els seus fills a l’Estat jueu.
Israel, que el 1948 comptava amb 650.000 habitants, avui en dia s’ha convertit en tota una potencia regional i mundial de més de 7 milions de persones. Actualment consta amb vuit satèl·lits d’espionatge i de comunicació donant voltes a l’espai i el míssil antimíssils “Flecha” el converteix en l’únic país del món on el seu espai aeri es com un escut protector. En l’àmbit de la ciència i la investigació, Israel té una quantitat important de premis Nobel, recordant que en el país hi ha algunes de les ments més privilegiades del món. Paral·lelament Israel consta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que, a vegades, marca l’agenda nacional i tomba a polítics. En només un any, Israel ha jutjat al president Moshe Katzav, acusant-lo de violació, i provocant la dimissió del primer ministre Ehud Olmert, acusat de corrupció.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d’Independència el 1948, li van preguntar si l’Estat hebreu havia aconseguit els seus objectius. La seva resposta va ser clara: “Menys del que anisàvem i més del que esperàvem”