Fragments llibres

“L’AGULLA DAURADA” Montserrat Roig

“Des de l’estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l’hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l’agulla de l’Almirallat. (…) La primera impressió que vaig sentir fou la tristesa, d’una tristesa activa. (…) Jo només veia gent apressada i, al fons d’un cel rúfol, l’agulla daurada de l’Almirallat. Res més.”

Aquest és el primer moment en que l’autora anomena l’agulla daurada, una imatge que l’acompanyarà en bona part de la seva aventura, i que dóna nom al llibre. Per ella significa una escapatòria, un senyal que assenyala el cel d’una ciutat que per ella, sobretot als inicis, és freda, simètrica i inanimada.

“Però jo no tenia en Puixkin a la vora, sinó una estàtua. (...) I és que és molt més fàcil d’estimar els homes quan ja són morts i n’admires les estàtues i els poemes!”

En aquest petit fragment l’autora ens mostra l’amor i l’admiració que sent pel poeta, una estima que va més enllà de la poesia de l’autor, un personatge que apareixerà en incomptables ocasions en el llibre, i que ajudarà a l’autora a veure la ciutat de Leningrad amb admiració.

“Hi ha poques ciutats que es deixin mirar d’aquesta manera, en un silenci total, sense testimonis i només sentint les teves passes i els batecs del teu cor”.

Descripció perfecta i concreta. Amb poques paraules l’autora en té prou per mostrar-nos com són les nits blanques a Leningrad, una mena de ciutat fantasma que contempla a Roig mentre recórrer carrers sense rumb. Només la ciutat i ella, una mescla que dins de la solitud que sent l’autora produeix una sensació bella d’introspecció amb un mateix.

“(..) el temps del bloqueig era una època molt trista, d’aquelles que et fan mal de recordar perquè la pena és com un corb que es posa a dins i et rosega i ja no te la pots treure.”

Imatge perfecte del patiment que van sofrir els habitants de la ciutat durant el setge, que recorda en part al mite de Prometeu, encadenat a una roca alta i gèlida on cada matí una àguila li devorava l’estómac i el fetge. Roig realitza una comparació, voluntària o no, de les conseqüències d’una guerra i d’un bloqueig, que són més de les que molts ens pensem, uns fets que van canviar la vida de moltes persones i que mai tornaran a ser les mateixes. Amb sentències així ens donem compte com de terrible és l’home, l’únic culpable de tot el que succeeix en el món.

“En total, més de cinc-cents mil morts. És la bellesa de la Mort contra els morts individuals. (...)Sabem el que hi ha, però no es veu. L’horror ha desaparegut. La fam i la desesperació. I, tot així, no ho oblides en cap moment.”

Extret del capítol “Les pedres que parlen”, personalment el millor capítol de tot el llibre. La descripció del cementiri, de les pedres, de les estàtues, de les làpides amb només dates i sens noms, i del silenci que acapara tota l’extensió de terreny és tan profunda i sincera alhora que et fa reflexionar un cop l’has finalitzat. Sincerament el fragment que em va commoure més de tots.

“INCERTA GLÒRIA” Joan Sales

“Hi ha un moment de l avida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. (...) diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d’incerta glòria -, un dia d’abril.”

Perfecte manera de resumir en tres línies el fil principal que condueix a Joan Sales a escriure aquesta obra sobre la guerra dels vençuts. Sobre una joventut diluïda i tenebrosa, abraçada per una guerra que depara als nostres protagonistes futurs incerts.

“No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

Referència clara de l’autor a la guerra, al temps que passa i passa sense que hi hagi un final, un final que per molts va ser incert, sense poder pensar en un futur llunyà per por a no arribar-hi. Una glòria que mai van trobar. Els que van morir la van perdre de sobte, i els que van sobreviure la guerra els va donar un cop tan fort que mai es van poder aixecar.

“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació.”

Satírica i irònica manera de descriure les conseqüències de la guerra, i de com aquest canvia a les persones, no només per fora sinó també psicològicament. Les ferides físiques es curen tard o d’hora, les psicològiques, si és que ho fan, deixen terribles conseqüències gens fàcils d’eliminar.

“Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps; ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensació vertiginosa que només pot donar la doble vida!”

Tornar a anomenar a Shakespeare per fer referència a la dualitat de les persones, dels combatents, és solemne. Retornar a un clàssic per entendre com de fina és la línia entre bàndols, entre les persones que allí foren presents, i com en el fons tots som iguals i l’únic que ens diferencia són matisos imperceptibles, però suficients.

“La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria?”

Reflexió final ja cap al final del llibre d’uns dels supervivents, el qual en el mateix fragment afirma que li sembla haver despertat d’una nit de febre i desvari, d’un malson, i acaba per dir que ell és un supervivent, un fantasma que no viu més que dels records. Amb aquest paraules ens mostra Sales les conseqüències d’una guerra injusta, que va matar moltes joventuts inacabades, i que va exterminar l’esperit dels que van poder sobreviure.