Amb tan sols dos mesos en va tenir prou per enamorar-se d’una ciutat, Leningrad, i d’una cultura, la soviètica. “Aquest llibre és la història d’una passió, com em vaig enamorar de la ciutat de Leningrad. Si algú comparteix amb mi una mica d’aquesta passió em donaré per satisfeta”. Amb aquestes paraules finalitza Montserrat Roig el pròleg del seu llibre titulat “L’agulla daurada”, una obra periodística que mescla crònica de viatge, testimonis del setge a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial i una àmplia immersió en la cultura i història soviètica.
Convidada per Edicions Progrés, Montserrat Roig es presenta a Leningrad (l’actual Sant Petersburg) per recopilar i entrevistar diversos testimonis que relatin tot el que va succeir durant els 900 dies de bloqueig que va patir la ciutat. Acompanyada en tot moment per un intèrpret, l’autora aconsegueix, gràcies al seu estil acurat i descriptiu, transmetre a la perfecció l’emoció i el patiment dels supervivents, així com l’ambient que es respirava a l’època i com aquest ha variat amb el temps.
Res està deixat a la improvisació. L’estructura del llibre n’és un exemple. Dividit en tres parts, és la tercera on hi està contingut tot el pes narratiu de l’acció i emocional de l’autora. Les dues primeres parts, Roig les dedica a exposar la seva experiència amb els dos intèrprets que va tenir (en Nikolai i en Valeri) i a fer una extensa contextualització de la història del país. De manera un tant exagerada, l’autora intenta recuperar la memòria històrica d’una identitat nacional a través de relats històrics i llegendes protagonitzades per monarques i poetes russos. Destacant per sobre de tots està Alekxander Puixkin, a qui Roig demostra, a l’hora d’escriure i relatar la seva biografia, una admiració que va més enllà de la qualitat literària del poeta. Poemes de l’autor rus s’intercalen a la narració del text com una part més del mateix, independentment dels salts cronològics que això suposa, juntament amb descripcions de la ciutat, dels seus museus, de la seva arquitectura i un anàlisi complet de la seva gent. D’aquesta forma l’autora aconsegueix integrar al lector en l’ambient i en la cultura d’una societat freda i simètrica, amb l’objectiu, com ja avança en el pròleg, de transmetre’ns i intentar contagiar-nos la passió que va acabar sentint per aquella ciutat.
Així és com arribem a la tercera part de l’obra. En ella Roig utilitza la seva implicació a l’hora d’escriure per transmetre a través de cada frase l’emoció angoixant que viu al relatar la fam, la mort, la injustícia i la desesperació d’un poble, que tot i les desgràcies que va patir, va saber lluitar fins al final, resistint al fred i a la desolació d’una guerra injusta. Cada frase és una imatge. Una imatge que es queda gravada en la ment, i que descriu a la perfecció tot l’horror que van patir. Nens petits, dones, gent gran, tots són protagonistes del setge que va patir Leningrad, i cada un d’ells apareix en aquets llibre a través del recull de l’autora, que finalitza parlant del cementiri de Piskariovski on hi descansen més de cinc-cents mil morts, un indret com molt bé diu Roig on s’entrecreuen “la bellesa de la Mort contra els mort individuals”.
L’agulla daurada de l’Almirallat que assenyala el cel de la ciutat soviètica i que Roig contemplava cada dia des de l’hotel on estava hostatjada és una imatge que resta en la memòria de l’autora, qui va escriure el llibre un cop ja estava a la seva ciutat, Barcelona. Des d’aquí veia la seva estada a Leningrad com un somni, una fantasia, gràcies a la qual va escriure un llibre emotiu i sincer, un document per no oblidar mai el que va succeir a una ciutat i a una població.
Convidada per Edicions Progrés, Montserrat Roig es presenta a Leningrad (l’actual Sant Petersburg) per recopilar i entrevistar diversos testimonis que relatin tot el que va succeir durant els 900 dies de bloqueig que va patir la ciutat. Acompanyada en tot moment per un intèrpret, l’autora aconsegueix, gràcies al seu estil acurat i descriptiu, transmetre a la perfecció l’emoció i el patiment dels supervivents, així com l’ambient que es respirava a l’època i com aquest ha variat amb el temps.
Res està deixat a la improvisació. L’estructura del llibre n’és un exemple. Dividit en tres parts, és la tercera on hi està contingut tot el pes narratiu de l’acció i emocional de l’autora. Les dues primeres parts, Roig les dedica a exposar la seva experiència amb els dos intèrprets que va tenir (en Nikolai i en Valeri) i a fer una extensa contextualització de la història del país. De manera un tant exagerada, l’autora intenta recuperar la memòria històrica d’una identitat nacional a través de relats històrics i llegendes protagonitzades per monarques i poetes russos. Destacant per sobre de tots està Alekxander Puixkin, a qui Roig demostra, a l’hora d’escriure i relatar la seva biografia, una admiració que va més enllà de la qualitat literària del poeta. Poemes de l’autor rus s’intercalen a la narració del text com una part més del mateix, independentment dels salts cronològics que això suposa, juntament amb descripcions de la ciutat, dels seus museus, de la seva arquitectura i un anàlisi complet de la seva gent. D’aquesta forma l’autora aconsegueix integrar al lector en l’ambient i en la cultura d’una societat freda i simètrica, amb l’objectiu, com ja avança en el pròleg, de transmetre’ns i intentar contagiar-nos la passió que va acabar sentint per aquella ciutat.
Així és com arribem a la tercera part de l’obra. En ella Roig utilitza la seva implicació a l’hora d’escriure per transmetre a través de cada frase l’emoció angoixant que viu al relatar la fam, la mort, la injustícia i la desesperació d’un poble, que tot i les desgràcies que va patir, va saber lluitar fins al final, resistint al fred i a la desolació d’una guerra injusta. Cada frase és una imatge. Una imatge que es queda gravada en la ment, i que descriu a la perfecció tot l’horror que van patir. Nens petits, dones, gent gran, tots són protagonistes del setge que va patir Leningrad, i cada un d’ells apareix en aquets llibre a través del recull de l’autora, que finalitza parlant del cementiri de Piskariovski on hi descansen més de cinc-cents mil morts, un indret com molt bé diu Roig on s’entrecreuen “la bellesa de la Mort contra els mort individuals”.
L’agulla daurada de l’Almirallat que assenyala el cel de la ciutat soviètica i que Roig contemplava cada dia des de l’hotel on estava hostatjada és una imatge que resta en la memòria de l’autora, qui va escriure el llibre un cop ja estava a la seva ciutat, Barcelona. Des d’aquí veia la seva estada a Leningrad com un somni, una fantasia, gràcies a la qual va escriure un llibre emotiu i sincer, un document per no oblidar mai el que va succeir a una ciutat i a una població.
No hay comentarios:
Publicar un comentario