Josep Pla

ENTREVISTA AL ESCRITOR CATALÁN DE LA MANO DE SOLER SERRANO

UN MODESTO HABLADOR

A sus 80 años recién cumplidos Josep Pla repasó su vida y trayectoria profesional
“En esta vida he hablado con la gente más absurda” dijo el autor

Con motivo de su 80 cumpleaños, y una larga trayectoria a sus espaldas, el gran escritor catalán fue entrevistado en el programa de TVE A Fondo de la mano de Joaquín Soler Serrano. Pla reaparecía durante dos horas tras décadas de apacible y tranquilo retiro en su Mas Pla de Palafrugell donde vive en soledad. Trajeado y con su inseparable boina encima de la mesa, su longeva edad era patente en su rugoso rostro de ojos fatigados. Aún hábil en el arte de liar cigarros, el escritor catalán no dejó en ningún momento el tabaco, vicio que lo ha dotado de la paciencia necesaria para, como él dice “encontrar el adjetivo más preciso que acompañe al sustantivo”. Presentado como uno de los gigantes de nuestras letras y un referente para muchos, Pla no se considera tal ingenioso autor, llegando a confesar que todo lo que ha escrito no tiene ningún valor, “no soy nada más que un hablador que ha conversado con la gente más absurda”. Sus años de corresponsal en una época convulsa, sus viajes a sitios recónditos y conocer a un sinfín de gente, son los cimientos de una literatura de observación, interiorización y de descripción realista de la vida y del mundo. En la mesa, punto de apoyo para el autor durante toda la entrevista, se encuentraba su obra completa. Una literatura subjetiva e irónica, que destila claridad y sencillez, donde el autor supo plasmar sus viajes en petroleros, su estilo lento y pausado y su visión de la sociedad catalana como nadie. Ante nosotros, el Pla octogenario. Un hombre que califica la vida de poca cosa, donde todo sube y baja, confesando que no ha escrito ninguna frase emocionado, pues nunca conoció el amor en una persona.

A L’OMBRA DE L’AUDIÈNCIA

Recordo molt bé quin dia va ser. Era un dimecres de desembre fred, a les nou de la nit cap al tard. Oriol Izquierdo presentava el seu llibre debut, Moments feliços, i una de les convidades encarregades de llegir un dels poemes era la directora de TV3, Mònica Terribas. Curiosament, al finalitzar l’acte, i de forma totalment involuntària, vaig captar una conversa si més no xocant. Allà mateix, entre la multitud de personatges i gent que esperava a que l’escriptor els signés el llibre, la directora de TV3 estava sent convidada a les jornades blanquerna que tindrien lloc pel mes de març. Em va fer gràcia la timidesa amb que aquell home, a qui sincerament no vaig reconèixer, intentava introduir el tema de la conversa per acabar amb la típica frase de “Ens encantaria, si pogués ser, que...”. No crec que aquell fos ni el moment ni el lloc idoni, però ja se sap que la presència d’ algú de renom en unes jornades de comunicació ajuda a que el programa d’activitats sigui molt més atractiu, costi el que costi.

Doncs bé, havien passat ja tres mesos d’aquell dia, i em trobava asseguda en una de les cadires de l’aula 101, esperant l’arribada triomfant de la directora de TV3, juntament amb la també directora de TVE a Catalunya, Montse Abbad. Eren les sis i mitja de la tarda, hora en que havia de començar la xerrada titulada “Al servei públic de l’audiència” i l’aula era plena fins d’alt. Els organitzadors havien aconseguit l’afecte desitjat: era el primer dia de jornades i la sala era un caos. Gent asseguda al terra, alumnes buscant una cadira lliure sense èxit, fotògrafs esperant impacients a les convidades amb els flashos a punt, i fins i tot una càmera de TVE.
Com era d’esperar, les conferenciants, juntament amb el moderador Joan Sabaté Salazar, van arribar deu minuts tard. Com si el temps s’hagués aturat, l’arribada de les dues directores va provocar que la maquinària comencés a funcionar: una munió de fotògrafs es van acostar per captar la instantània desitjada, des de la dreta, esquerra, contrapicat, picat... per tot arreu hi havia flashos disparant-se.
Un cop el caos s’havia acomodat en el seu respectiu seient, el moderador va fer la protocol·lària presentació de les convidades, per després donar pas a la primera convidada Montse Abbad. Amb un to pausat, alguns moments dispersa i amb certs entrebancs, va fer un discurs contradictori intercalat amb gracietes sense sentit. Des del inici va voler diferenciar la televisió privada de la pública dient que “l’audiència no és tan important com en les televisions privades”, però, durant els vint minuts restants van anar sorgint noms de programes d’èxit de la cadena, nous canals de la TDT, programes en antena i com a colofó la sentència que TVE és líder d’audiència a España. Segur que l'audiència no és important? No m'ho semblava.

Després dels aplaudiments, més per compromís que per voluntat, va iniciar el discurs la directora de TV3, Mònica Terribas. Com la nit al dia, el seu discurs va despertar a l’audiència allí present. Enèrgica, sentenciosa i incisiva en alguns moments, el seu discurs passional va deixar patén el compromís i la dedicació que duu a terme. Per sobre de tot va destacar que la qualitat, i no l’audiència, és la pauta a seguir en les televisions públiques, ja que l’objectiu és “incidir en la societat”. Conscient que el share és el motor del sector, va defensar la importància a l’hora de mesurar la qualitat de les audiències, i va exigir responsabilitat a les cadenes privades, a les que va criticar a tort i a dret. Entre sentència i sentència, però, no va desaprofitar la oportunitat, amb més elegància, això sí, que la seva companya, per promocionar programes de la cadena com Ànima o Infidels (encara per estrenar).
Després de les pertinents preguntes, totes elles dirigides a la directora de TV3, la conferència va finalitzar deixant-me un regust amarg. No tenia molt clar quina conclusió podia treure del que acabava de sentir. Si el que importa és la qualitat i no l’audiència, tenia la sensació que durant la conferència havia assistit a una comparació constant entre les dues televisions, on havien intentat fer promoció dels programes, fent patent que qualsevol lloc i ocasió és idoni per buscar audiència, encara que irònicament el share no sigui el més important.

Breus

EL “MONSTRE D’AMSTETTEN” CONDEMNAT A CADENA PERPÉTUA

Josef Fritzl, qui va mantenir la seva filla 24 anys segrestada en el soterrani de casa seva i amb qui va concebre set fills, passarà el que li resta de vida tancat en un psiquiàtric. Conegut també com el monstre d’Amstetten, l’homicida de 73 anys va ser condemnat pel tribunal de Sankt Pölten, encarregat de jutjar-lo, després que els vuit membres del jurat popular el declararen de forma unànime culpable de l’assassinat per omissió de socors del seu fill-nét Michael, mort als pocs dies de néixer. També se’l va declarar culpable d’esclavatge, segrest, incest, violacions en 3.000 casos i coacció greu.

JOSEF FRITZL RESTARÀ EN TRACTAMENT PSICOLÒGIC

Fritzl ingressarà avui mateix en un centre per delinqüents amb trastorns mentals, on rebrà tractament psicològic. La sentència, ja en ferm, també diu que Fritzl podria sortir del centre un cop els metges constatin la seva recuperació. Si això succeís, Fritzl passaria el que resta de pena en una presó en comú amb altres delinqüents, amb el dret a sol·licitar la llibertat un cop hagin transcorregut els primers 15 anys d’empresonament.

EL “MONSTRE D’AMSTETTEN” RENUNCIA A IMPUGNAR LA PENA

Abans inclús que la presidenta del tribunal, Andrea Humer, li preguntés, l’homicida va acceptar el veredicte dictaminat amb veu ferma, renunciant acte seguit a recórrer la sentència. El dimecres, i després de veure les 11 hores del testimoni gravat per la seva filla Elisabeth, el monstre d’Amstetten va decidir mostrar el seu rostre, fins aleshores tapat per un arxivador, i assumir la culpabilitat de tot els càrrecs. Fritzl, qui complirà 74 anys el 9 d’abril, va declarar que sent “de tot cor” el que va fer, i va lamentar que “Ja mai podré reparar-ho”.

HELEN THOMAS

LA VEU DE L’EXPERIÈNCIA A LA CASA BLANCA

HELEN THOMAS, EL BATEIG DE FOC PER OBAMA

La veterana periodista segueix en actiu als 88 anys
Cap president escapa al seu estil punyent

A Helen Thomas, corresponsal del Grup Hearst a la Casa Blanca, se la coneix com la gran dama del periodisme de Washington. Als seus 88 anys segueix en actiu com el primer dia, despertant admiració i respecte entre els seus companys de professió. El seu estil punyent i les seves preguntes directes i clares no deixen a ningú indiferent. Des de que iniciés la seva carrera a la Casa Blanca amb Kennedy a la presidència, cap dels deu presidents que hi hagut des de llavors ha escapat a les seves preguntes imprevisibles. Ara és el torn d’Obama, qui a l’ inici de la seva primera roda de premsa com a president, ja va deixar patent el respecte cap a la periodista: “Aquest és el meu bateig de foc”. La seva llarga experiència com a corresponsal a la Casa Blanca no ha estat un camí de roses. Després del 11-S, i en plena era Bush, van intentar apartar-la negant-li la paraula i fins i tot traient-li la cadira de corresponsal, demostrant, segons ella, la poca dignitat que va regnar durant el mandat del pitjor president dels EUA. Sobre els altres nou presidents que l’han patit, destaca per sobre de tots a Kennedy, per com inspirava a la societat, i a Nixon per la fatalitat del seu destí. Filla de libanesos i especialista en temes del Pròxim Orient, opina que és un error que Obama insisteixi tant amb l’Afganistan, però tot i així, sota el seu punt de vista, el nou president va pel bon camí.
Infatigable en la seva feina, curiosa, compromesa i directa, la periodista sempre intenta esbrinar la veritat, en una professió on, tot i els seus 88 anys, no hi ha dia en el qual no aprengui coses noves.

RYSZARD KAPUSCINSKI

HONORIS AL REPORTERO POLACO POR EXCELENCIA

KAPUSCINSKI: “DEBEMOS LUCHAR POR LA CONTAMINACIÓN DE LAS RELACIONES HUMANAS”

El periodista polaco investido doctor “honoris causa” por la Universidad Ramon Llull
El autor de "La jungla polaca" realiza un discurso lleno de emotividad

Ryszard Kapuscinski, observador y cronista de los conflictos en todo el mundo durante más de cuatro décadas, fue nombrado ayer doctor honoris causa por la Universidad Ramon Llull en Barcelona. El periodista y escritor polaco, referente profesional para cualquier reportero del mundo, recibió emocionado el premio ante una auditorio repleto de personalidades de la comunicación.
Kapuscinski centró su discurso en cómo nace, crece y se desarrolla el periodista, repasando a su vez su trayectoria profesional y personal. En su caso, nada es casualidad: “La verdad periodística pasa por la propia consciencia” y como bien dijo, “el periodista o se forma continuamente o se vuelve un estorbo, se vuelve incapaz de entender nada”. Esta es la visión de un periodista que viajó por todo el mundo, saltando de conflicto en conflicto, y escribiendo sobre toda la realidad que nos rodea. Nacido en Pinsk (Polonia), de niño vivió la guerra en primera persona, y su mirada curiosa e inquieta le condujo a lo que es hoy en día: “De joven quería ver cosas, cubrir guerras, descubrirlas. Pero con el tiempo te das cuenta que las guerras siempre son iguales y empiezas a interesarte por sus causas i mecanismos subyacentes.” Prestando especial interés en el contacto con las diversas culturas de un mundo cada vez más complejo, Kapuscinski concluyó diciendo que “el diálogo y el conocimiento del otro son la única posibilidad de vacunarnos frente a la guerra y el dolor” pues como bien dijo “debemos luchar por la contaminación de las relaciones humanas” según él, una de las principales causas de los conflictos en el mundo. Por último, y haciendo honor a su humildad, dijo que “para ser buen periodista primero hay que ser buena persona”, toda una lección que no todo el mundo puede admitir.

EUSKADI A LA ESPERA

Especulaciones, rumores y posibilidades inciertas. Así es como se resume el estado actual del País Vasco tras unas elecciones que han dejado las puertas de Ajuria Enea abiertas de par en par. Evidente es que el PNV ha sido el claro vencedor de las pasadas elecciones. Aun habiendo obtenido 80.000 votos más que su perseguidor el PSE, su victoria es meramente “moral”. Con lo de moral me refiero a que todo y teniendo el 38% de los votos no es seguro que llegue a gobernar. Hoy por hoy nadie pondría la mano en el fuego para vaticinar quién será el próximo Lehendakari.
Zapatero, que justamente esta semana cumple un año como jefe de Estado, le tiene muchas ganas a Ajuria Enea. Tras el fracaso en Galicia, y tal y como le van las cosas en el Gobierno central, el presidente está como un niño ante su regalo nuevo. La posibilidad de que Patxi López se plante como primer Lehendakari socialista es un salvavidas para Zapatero. Como quién abre una ventana, ahora mismo el partido socialista necesita aire fresco para coger fuerzas y oxigenarse. Necesita un golpe de efecto para coger de nuevo el rumbo y salvar un año horribilis. Ahora bien, no todo es coser y cantar. El PSE debe pactar con el PNV o PPV si no quiere gobernar en minoría, complicado dada la situación actual, aunque no lo reconozcan. Por otro lado, el PPV está a la espera. Tanto PNV como PSE tienen sobre la mesa la posibilidad de pactar con los populares, aunque dudo que la sociedad vasca lo vea con buenos ojos. El pueblo vasco por su parte fue claro. Ya dejó patente cual era su opinión el día de las elecciones, aunque no lo suficiente como hubiera deseado el PNV. Las cartas están sobre la mesa, a la espera. Lo está también todo el País Vasco, los españoles y como no Ajuria Enea, que espera recibir al nuevo Lehendakari, sea cual sea. No todo el mundo estará de acurdo ni satisfecho, y aunque vivamos en una democracia, no siempre el que recibe más votos es el que se lleva el primer premio.

EL PSO ES RESISTEIX A PERDRE LA PRESIDÈNCIA A EUSKADI

EL PSO ES RESISTEIX A PERDRE LA PRESIDÈNCIA A EUSKADI

Zapatero planta cara a Ibarretxe
Tot i augmentar la representació parlamentaria el PNB perd 70.000 vots

Després de la clara derrota del PSO en les presidencials a Galicia, José Luís Rodríguez Zapatero està decidit a prendre Esukadi al PNB. Per aquest motiu ahir, el president del Govern no va dubtar ni un moment en plantar cara a Ibarretxe defensant les possibilitats de Patxi López a ser el primer lehendakari socialista. Davant dels resultats obtinguts, Zapatero va demanar al PNB que deixin a un costat les amenaces ja que com bé va dir “ Han de demostrar tenir flair play i saber estar per assumir processos de pèrdua en la responsabilitat d’un govern”.
El PNB, tot i perdre 70.000 vots, ha aconseguit augmentar en un escó la seva participació parlamentària (28), mentre que el PSE es queda amb 23 escons parlamentaris, obtenint 40.000 vots més que en les eleccions del 2005.
Ni PNB ni PSE estan disposats ha cedir en les prestacions per la presidència del nou govern, i l’enfrontament de declaracions que estan protagonitzant és un clar exemple. Mentre que el president del PNB, Iñigo Urkullo, deia que “el lehendakari ha de ser del PNB, que ha estat la força més votada”, el candidat socialista Patxi López declarava que se sentiria molt còmode en un govern de minoria buscant suports ocasionals. El candidat socialista va arremetre contra el PNB refusant el seu discurs desestabilitzador, subratllant que “ja n’hi ha prou d’amenaces” i demanant una mica més de “responsabilitat” democràtica.
Tot i reconèixer que és el PNB qui ha d’iniciar les converses amb altres forces polítiques, Lòpez va reiterà que el PSE no es quedarà de braços creuats a l’hora de buscar ajudes per arribar a Ajuria Enea.

CARNESTOLTES DE LLUMS I OMBRES

Carnestoltes representa la luxúria d’un poble que es desinhibeix i allibera tensions per fer font als dies de Quaresma i a l’abstinència col·lectiva que això comporta. Ara bé, en ple segle XXI tot això ens queda molt lluny. Avui en dia no hi ha abstinència de re, i aquestes festes són una raó més per celebrar quelcom que ens és indiferent.
Dimarts 23, Sitges. A partir de les nou de la nit es viu el moment àlgid. El temps s’atura, el poble sencer és una festa i les carrosses (51, tot i que quasi ningú en recordarà més de 5) tenen el seu instant de protagonisme. No hi ha carrer on la música popera no hi tingui cabuda, ni indret on no hi hagi algú disfressat. Cirurgians, hippys, dimonis, vaquers...tota mena de personatges pintorescs es passegen pels carrers de Sitges durant una nit en la qual cadascú és lliure d’escollir un personatge a interpretar. Professions frustrades, promeses fetes amb anterioritat, sentit del ridícul o diversió pura i dura. Qualsevol excusa és bona per ser el que es vulgui ser, allò que ens és distant i surrealista en la nostra vida quotidiana. La disbauxa i la festa recorre el cos de tothom. Per unes hores aquest indret pren forma. El temps i l’espai es fusionen creant un món paral·lel en el qual ens oblidem per uns instants dels problemes i preocupacions que ens turmenten diàriament. Alhora, rius d’alcohol van i venen. Joves i no tant joves beuen sense desenfrenament, sense pensar o no volent pensar en les conseqüències del dia després. El temps passa. Et trobes amb coneguts ridículament disfressats com tu, o comences a establir converses inconnexes amb persones que no coneixes de re, però en aquell moment tot és efímer. És carnestoltes, i per molta gent no hi ha límits, tot està permès i tot és legítim. Gent beguda fins extrems insospitats, entrebancs, trepitjades, desconcert, furts o pèrdues. Tot té lloc en un mateix espai. El civisme es va perden alhora que recorres carrers sense saber on ets, intentant recordar, sense sort, el camí recorregut.
De sobte és l’hora de tornar al teu món, a la realitat. Hora de treure’s les perruques i els guants de cirurgià i tornar a ser un mateix. Carnestoltes s’ha acabat. Enrere deixa molts records i conseqüències, més o menys positives, que s’acumulen amb totes les experiències viscudes cada any per les mateixes dates. Cada record comparteix el mateix esperit, però amb aparences dispars.