Carnestoltes representa la luxúria d’un poble que es desinhibeix i allibera tensions per fer font als dies de Quaresma i a l’abstinència col·lectiva que això comporta. Ara bé, en ple segle XXI tot això ens queda molt lluny. Avui en dia no hi ha abstinència de re, i aquestes festes són una raó més per celebrar quelcom que ens és indiferent.
Dimarts 23, Sitges. A partir de les nou de la nit es viu el moment àlgid. El temps s’atura, el poble sencer és una festa i les carrosses (51, tot i que quasi ningú en recordarà més de 5) tenen el seu instant de protagonisme. No hi ha carrer on la música popera no hi tingui cabuda, ni indret on no hi hagi algú disfressat. Cirurgians, hippys, dimonis, vaquers...tota mena de personatges pintorescs es passegen pels carrers de Sitges durant una nit en la qual cadascú és lliure d’escollir un personatge a interpretar. Professions frustrades, promeses fetes amb anterioritat, sentit del ridícul o diversió pura i dura. Qualsevol excusa és bona per ser el que es vulgui ser, allò que ens és distant i surrealista en la nostra vida quotidiana. La disbauxa i la festa recorre el cos de tothom. Per unes hores aquest indret pren forma. El temps i l’espai es fusionen creant un món paral·lel en el qual ens oblidem per uns instants dels problemes i preocupacions que ens turmenten diàriament. Alhora, rius d’alcohol van i venen. Joves i no tant joves beuen sense desenfrenament, sense pensar o no volent pensar en les conseqüències del dia després. El temps passa. Et trobes amb coneguts ridículament disfressats com tu, o comences a establir converses inconnexes amb persones que no coneixes de re, però en aquell moment tot és efímer. És carnestoltes, i per molta gent no hi ha límits, tot està permès i tot és legítim. Gent beguda fins extrems insospitats, entrebancs, trepitjades, desconcert, furts o pèrdues. Tot té lloc en un mateix espai. El civisme es va perden alhora que recorres carrers sense saber on ets, intentant recordar, sense sort, el camí recorregut.
De sobte és l’hora de tornar al teu món, a la realitat. Hora de treure’s les perruques i els guants de cirurgià i tornar a ser un mateix. Carnestoltes s’ha acabat. Enrere deixa molts records i conseqüències, més o menys positives, que s’acumulen amb totes les experiències viscudes cada any per les mateixes dates. Cada record comparteix el mateix esperit, però amb aparences dispars.
Dimarts 23, Sitges. A partir de les nou de la nit es viu el moment àlgid. El temps s’atura, el poble sencer és una festa i les carrosses (51, tot i que quasi ningú en recordarà més de 5) tenen el seu instant de protagonisme. No hi ha carrer on la música popera no hi tingui cabuda, ni indret on no hi hagi algú disfressat. Cirurgians, hippys, dimonis, vaquers...tota mena de personatges pintorescs es passegen pels carrers de Sitges durant una nit en la qual cadascú és lliure d’escollir un personatge a interpretar. Professions frustrades, promeses fetes amb anterioritat, sentit del ridícul o diversió pura i dura. Qualsevol excusa és bona per ser el que es vulgui ser, allò que ens és distant i surrealista en la nostra vida quotidiana. La disbauxa i la festa recorre el cos de tothom. Per unes hores aquest indret pren forma. El temps i l’espai es fusionen creant un món paral·lel en el qual ens oblidem per uns instants dels problemes i preocupacions que ens turmenten diàriament. Alhora, rius d’alcohol van i venen. Joves i no tant joves beuen sense desenfrenament, sense pensar o no volent pensar en les conseqüències del dia després. El temps passa. Et trobes amb coneguts ridículament disfressats com tu, o comences a establir converses inconnexes amb persones que no coneixes de re, però en aquell moment tot és efímer. És carnestoltes, i per molta gent no hi ha límits, tot està permès i tot és legítim. Gent beguda fins extrems insospitats, entrebancs, trepitjades, desconcert, furts o pèrdues. Tot té lloc en un mateix espai. El civisme es va perden alhora que recorres carrers sense saber on ets, intentant recordar, sense sort, el camí recorregut.
De sobte és l’hora de tornar al teu món, a la realitat. Hora de treure’s les perruques i els guants de cirurgià i tornar a ser un mateix. Carnestoltes s’ha acabat. Enrere deixa molts records i conseqüències, més o menys positives, que s’acumulen amb totes les experiències viscudes cada any per les mateixes dates. Cada record comparteix el mateix esperit, però amb aparences dispars.
No hay comentarios:
Publicar un comentario