A L’OMBRA DE L’AUDIÈNCIA

Recordo molt bé quin dia va ser. Era un dimecres de desembre fred, a les nou de la nit cap al tard. Oriol Izquierdo presentava el seu llibre debut, Moments feliços, i una de les convidades encarregades de llegir un dels poemes era la directora de TV3, Mònica Terribas. Curiosament, al finalitzar l’acte, i de forma totalment involuntària, vaig captar una conversa si més no xocant. Allà mateix, entre la multitud de personatges i gent que esperava a que l’escriptor els signés el llibre, la directora de TV3 estava sent convidada a les jornades blanquerna que tindrien lloc pel mes de març. Em va fer gràcia la timidesa amb que aquell home, a qui sincerament no vaig reconèixer, intentava introduir el tema de la conversa per acabar amb la típica frase de “Ens encantaria, si pogués ser, que...”. No crec que aquell fos ni el moment ni el lloc idoni, però ja se sap que la presència d’ algú de renom en unes jornades de comunicació ajuda a que el programa d’activitats sigui molt més atractiu, costi el que costi.

Doncs bé, havien passat ja tres mesos d’aquell dia, i em trobava asseguda en una de les cadires de l’aula 101, esperant l’arribada triomfant de la directora de TV3, juntament amb la també directora de TVE a Catalunya, Montse Abbad. Eren les sis i mitja de la tarda, hora en que havia de començar la xerrada titulada “Al servei públic de l’audiència” i l’aula era plena fins d’alt. Els organitzadors havien aconseguit l’afecte desitjat: era el primer dia de jornades i la sala era un caos. Gent asseguda al terra, alumnes buscant una cadira lliure sense èxit, fotògrafs esperant impacients a les convidades amb els flashos a punt, i fins i tot una càmera de TVE.
Com era d’esperar, les conferenciants, juntament amb el moderador Joan Sabaté Salazar, van arribar deu minuts tard. Com si el temps s’hagués aturat, l’arribada de les dues directores va provocar que la maquinària comencés a funcionar: una munió de fotògrafs es van acostar per captar la instantània desitjada, des de la dreta, esquerra, contrapicat, picat... per tot arreu hi havia flashos disparant-se.
Un cop el caos s’havia acomodat en el seu respectiu seient, el moderador va fer la protocol·lària presentació de les convidades, per després donar pas a la primera convidada Montse Abbad. Amb un to pausat, alguns moments dispersa i amb certs entrebancs, va fer un discurs contradictori intercalat amb gracietes sense sentit. Des del inici va voler diferenciar la televisió privada de la pública dient que “l’audiència no és tan important com en les televisions privades”, però, durant els vint minuts restants van anar sorgint noms de programes d’èxit de la cadena, nous canals de la TDT, programes en antena i com a colofó la sentència que TVE és líder d’audiència a España. Segur que l'audiència no és important? No m'ho semblava.

Després dels aplaudiments, més per compromís que per voluntat, va iniciar el discurs la directora de TV3, Mònica Terribas. Com la nit al dia, el seu discurs va despertar a l’audiència allí present. Enèrgica, sentenciosa i incisiva en alguns moments, el seu discurs passional va deixar patén el compromís i la dedicació que duu a terme. Per sobre de tot va destacar que la qualitat, i no l’audiència, és la pauta a seguir en les televisions públiques, ja que l’objectiu és “incidir en la societat”. Conscient que el share és el motor del sector, va defensar la importància a l’hora de mesurar la qualitat de les audiències, i va exigir responsabilitat a les cadenes privades, a les que va criticar a tort i a dret. Entre sentència i sentència, però, no va desaprofitar la oportunitat, amb més elegància, això sí, que la seva companya, per promocionar programes de la cadena com Ànima o Infidels (encara per estrenar).
Després de les pertinents preguntes, totes elles dirigides a la directora de TV3, la conferència va finalitzar deixant-me un regust amarg. No tenia molt clar quina conclusió podia treure del que acabava de sentir. Si el que importa és la qualitat i no l’audiència, tenia la sensació que durant la conferència havia assistit a una comparació constant entre les dues televisions, on havien intentat fer promoció dels programes, fent patent que qualsevol lloc i ocasió és idoni per buscar audiència, encara que irònicament el share no sigui el més important.