Abandono la Rambla. La deixo enrere, i amb pas ferm avanço fins al carrer del Cid. La ciutat està a les fosques i relativament en pau, però a mesura que m’apropo al meu destí tot es transforma. Com si d’un món apart es tractés, el xivarri s’activa de cop, i una olor a humanitat em colpeja la cara. Parets brutes i fosques, ferum a orina i a espai tancat i una calor asfixiant, això és el carrer del Cid. Personatges de tota mena i pintorescs se’m creuen constantment. Homes, dones, marinerets, turistes, transvestits i meuques, el bo i millor de Barcelona.
La foscor comença a tenyir-se d’un vermell pesant que s’intensifica a cada passa que faig. El rètol de “La Criolla” és intens i cridaner, il·luminant tant sols un tram del carrer. De la porta entren i surten meuques, senyorets i turistes encuriosits per veure com és el que molts consideren el local més popular de tota la ciutat. Tot just davant hi ha el bar “Cal Sacristà”, un bar d’ambient, que juntament amb "La Criolla" han fet d’aquest carrer el vici personificat.
"La Criolla", antiga fàbrica tèxtil de sostre elevat, s’ha transformat completament, convertint-se en una espècie de paradís tropical de columnes amb aparença de palmeres, amb prostitutes per tot arreu ballant i fent les delícies dels homes que les observen. Al entrar, imatges del Moulin Rouge de l’època se’m mesclen amb les dels prostíbuls barats de carretera. Homes d’estils molt diversos: joves, vells ben vestits o turistes beguts, tots ells grapejant a les noies amb ànsies de posseir-les, sense tenir -les consideració i deixant l’educació portes enfora. El local sens dubte no és agradable a la vista: brut, enganxós, personatges extravagants, alcohol en litres i una música quasi insofrible que fan de "La Criolla" un indret si més no teatral i pintoresc digne de l’ambient de luxúria que es respira al carrer del Cid.