Entrevista a Enric Vila, autor del llibre El nostre heroi Josep Pla
“He intentat transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït”
Em censurarà si li dic que l’entrevisto però encara no m’he llegit tot el seu llibre?
No, home, no. Jo no censuro mai a ningú, però em sap greu.
Sí, per què?
Home clar, perquè és un llibre que jo espero que es pugui llegir en dos o tres dies. Hi ha gent que ho ha aconseguit...
N’és conscient vostè que la seva mascara incomoda a molts?
Ho faig expressament, per incomodar a certes persones a les quals m’és difícil descriure amb exactitud.
Però és capaç de detectar-les a simple vista oi?
Si, suposo que són tots aquells que fan de la misèria dels altres i del propi país un negoci.
Bé en tot cas, vostè té clar de fa temps que tots plegats actuem amb màscara.
Sí, però de diferent forma.
A si? Com?
Hi ha la persona que n’és conscient i que té uns objectius clars, i després la que no ho és.
Algú més narcisista?
Es podria dir així també, són persones que es mouen més per un impuls momentani.
En quin dels dos grups s’inclou vostè?
No ho sé, sóc bastant purità. Tothom m’ho diu.
I l’objectiu d’aquestes màscares?
La màscara ha de servir per donar exemple, per representar un sentit vital, una actitud davant la vida.
Josep Pla va ser un mestre en aquesta mascarada nostra. Som potser els catalans els que no ens deixem veure darrere les màscares?
Les circumstàncies históriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. Uns en treuen profit, però són una minoria.
Som doncs els catalans com camaleons camuflats darrere una aparença?
Això explica que el país passi d’anarquista, a comunista, a franquista a socialdemòcrates...
I gràcies a personatges com Pla un aconsegueix entendre el que succeix realment?
Pla, Lujàn, Dalí també o Francesc Pujols. Són necessaris per enendre de forma coherent el cabàs de merda i de misèria.
I algun polític?
Bé, Jordi Pujol en seria un cas, permenentment amb cara de preocupació...
Pel país?
Sí, el país és molt bonàs, s’aferra molt a la moral. I per tal d’acostar-s’hi la millor manera era amb aquell posat de trascendència.
Parlant de Catalunya. Que li sobra a Catalunya perquè vostè s’hi trobés del tot bé?
Espanya
Alguna autocrítica als catalans? Què ens manca?
La capacitat de tenir una relació més tensa amb la veritat, ser més honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns. Hi falta viure la vida intensament.
Rebuig al “poc a poc” típic català?
Sí, jo vull viure! Hauriem de voler tenir unes estructures de poder que anessin a favor meu i no en contra.
Demana ben poca cosa....
Per això dic que no voldria Espanya.
Parlant ja del seu llibre, vosté humanitza a Pla, el tracte amb tendresa.
Sí, perquè jo volia intentar transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït, i alhora explicar que tot el que va fer ell va ser molt difícil.
I el que va fer què demostra de fons?
Només el que va fer és una prova de generositat, d’humanitat, de superioritat respecte dels seus coetanis i respecte de la majoria dels que l’hem succeït.
Què pretenia Enric Vila amb aquest llibre?
El que volia era explicar-me a mi mateix. Demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.
Ha muntat el seu propi Pla?
Sí. Amb l’objectiu d’aconseguir generar aquets efecte d’estima que dèiem, hi poder dir a tots aquells que diuen que el problema del català no existeix, o els que diuen que tot està perdut, que s’equivocaven i que jo tenia raó.
Vosté col·labora amb RAC1. Què opina de La Vanguardia?
El senyor Godó em dóna feina, però el que em molesta és el silenci sobre La Vanguardia, que no es pugi parlar d’aquest diari i de certes actituds amb naturalitat.
Però tot i així vosté treballa pel senyor Godó?
Si, a RAC1 però perquè és en català.
Sinó no ho feria?
El que sí li puc assegurar és que jo en castellà a Catalunya no escriuré mai, en defensa pròpia. Amb una actitud de combat, de defensa davant d’una opressió.
Però pensi que el castellà no ha aportat res de bo ni a la meva família, ni al meu país, ni a mi. Res. Ha sigut nefast. Per tant, jo no li puc fer cap mena de reconeixement. Encara faig prou no odiant-lo.
La Tahrir del quilòmetre zero
Hace 14 años
No hay comentarios:
Publicar un comentario