Entrevista Rodoreda

“El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens”

Somriure delicat, veu modulada i segura. Ulls blaus, cabells blancs i curts. Així és per fora Mercè Rodoreda, una genial escriptora que amaga dins seu una dona encara per conèixer.

Molts coneixem a la Mercè escriptora, però a la dona que s’amaga darrere no tant, podria desciure’s?
Podria és clar... Sóc quieta, apassionada i serena, innocent i complicada. Segueixo el s canvis de temps. Quan ric sóc simpàtica; quan ho faig escandalosament, ja no ho sóc tant.
Té molts amics a Ginebra?
Les meves relacions humanes són més aviat escasses. La gent em fa nosa.
Com és la seva vida a Ginebra?
Treballo tan poc com puc, uns cinc mesos a l’any en conjunt. Visc en un estudi molt bonic, damunt d’un parc. Des de la finestra de casa meva es divisa un tros de llac i el Salève.
Com va ser el vostre exili abans de marxar cap a Suïssa?
Dur, una mica massa com per tenir ganes de recordar-me’n.
Què és el que agrada més de tot a Mercè Rodoreda?
Dormir. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d’un règim a l’altre. Si pogués dormiria sense parar.
Quina és la seva passió?
Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent altres coses. També llegeixo bastant, unes quatre hores diàries, i m’agrada la pintura.
Teniu ressò social com a escriptora a Suïssa?
El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens. A la major part de les persones que tracto, ni els explico que escric: no n’han de fer res.
Quines diferències hi ha entre l’escriptora d’abans de la guerra i la de després?
Moltes. Quan vaig publicar els meus primers llibres era molt jove i innocent, tenia moltes ganes d’escriure i poca cosa més.
Que va canviar en Mercè Rodoreda després de la guerra?
El món d’abans de la guerra em semblava un món irreal. Estava massa deslligada de tot, o potser massa lligada a tot. En general la literatura em feia venir vòmit i nomé tolerava els més grans.
I va passar dels contes a la novel·la?
Sí, i per escriure-la necessito molta tranquil·litat. Fins fa sis o set anys no se m’han anat creant les condicions necessàries.
I de què depèn?
Jo escric inspirada. Per engegar haig d’esperar un moment de gràcia. Un bon dia em llevo i em poso a escriure com una desesperada.
Els seus personatges principals (beneit i infantil), poden ser un reflex d’algun tret de la seva persona?
No acabo de veure això que em dieu. La gent beneita m’esgarrifa.
Té por a l’envelliment?
Un dia o altre la té tothom. Una dona començ a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant poc a poc de fada a bruixa.
Que opineu de la literatura catalana actual?La generació de prosistes és molt diversa i eficaç, no ha d’envejar a les anteriors. Una cosa admirable és que la nostra literatura sigui cada cop més la literatura dels Països Catalans