Anteriors

LA EPIDEMIA PARALIZA MÚLTIPLES SECTORES DEL PAÍS

LA PESTE PORCINA GOLPEA LA ECONOMIA MEXICANA

Agencias de viajes y turistas cancelan las visitas a México por miedo al eventual contagio
Los analistas prevén que la gripe cause una caída del hasta 5% en la economía del país

___________________________________________________________

LA ESCRITORA CATALANA GANA EL PREMIO SANT JORDI

MERCE RODOREDA: “Si no escribiera sería una mala persona o me tiraría por una ventana”

La escritora se muestra fría y distante, capeando las preguntas más personales

Rodoreda dejó ver más a la escritora que lleva dentro que a la mujer que es en la entrevista realizada por Del arco

________________________________________________________

Canción “Peter Pan”

Llega un día en el que uno se despierta y se da cuenta que él ya no está, que se ha ido para siempre. Es como si alguien pulsara un botón para expulsar el niño pequeño que llevas dentro. El Peter Pan es distinto según la persona, pero para todos llega el día en que desparece. No se sabe muy bien por qué. A lo mejor ya no tienes edad, o en tu vida hay alguien que ocupa su lugar. Entonces llega la paz, el momento de calma que tanto deseas, y creces. Te haces mayor, lo notas, lo presientes. Lo que antes te importaba ahora es insignificante, y lo que creías una tontería o algo muy lejano e indiferente a ti, ahora se convierte en pieza fundamental de tu vida. Dejas de vivir el día a día como si fuera el último, y empiezas a pensar en el mañana, en el futuro próximo. Te preocupas por los que te rodean, dejando tu egocentrismo a un lado. Al principio parece extraño, como si te faltara algo en la vida. Te sientes incompleto, pero tranquilo a la vez, hasta que lo entiendes. Peter se ha ido, y no va a volver. Puede que intente volver, intentando destrozar tu calma, pero es tarde. Ya no hay vuelta atrás, has crecido, te has hecho mayor, es tiempo de madurar y afrontar la vida de otra forma. Es duro, pero es una fase de la vida que tarde o temprano, nos guste o no, todos debemos afrontar.

Ressenya "Incerta glòria"

UNA JOVENTUT CONSUMIDA PER LA GUERRA

Més o menys tots sabem el per què, el quan, on i qui van ser els vencedors de la Guerra Civil espanyola, però més enllà de les dades no en sabem re. Això queda demostrat en el llibre de Joan Sales “Incerta glòria”, el qual plasma amb tot luxe de detalls la veritable guerra, la que va més enllà de las bales, la guerra que hi ha en cada un dels combatents. Podria ser com tantes obres que s’han publicat sobre la guerra, però el que la fa especial és que està enfocada des del bàndol dels vençuts, els republicans.
L’obra, escrita per un autor que també va patir les conseqüències de la guerra, va ser publicada per primera vegada el 1956 però amb moltes limitacions per culpa de la censura del franquisme. Arrel d’això, l’autor va anar reescrivint l’obra i incorporant detalls i dades a mesura que la repressió anava disminuint, passant de 300 pàgines de la primera edició, a les quasi 800 de la definitiva.
L’obra, dividida en tres parts i amb una quarta corresponent al llibre adjunt “El vent de la nit”, s’inicia amb un pròleg escrit pel propi autor amb la frase “The uncertain glory of an april day” de Shakespeare, com a resum del que és la seva obra, tal i com ell mateix diu, fent referència posteriorment a Baudelaire, dient que tota joventut, la seva també, ha estat una tempesta tenebrosa travessada de llampecs d’una incerta glòria.
La primera part de l’obra és tot un recull de cartes que un dels protagonistes, Lluís Brocà, envia al seu germà Ramon des del front d’Aragó relatant el dia a dia de la seva estava a Olivel i a diferents pobles on anava destinat. Posteriorment, Sales amb la segona part de l’obra ens transporta a la Barcelona de la guerra, bombardejada i amb escassetat d’aliments, amb les cartes que la Trini, la dona d’en Lluís, escriu en Soleràs. Finalment, amb la tercera part, relatada per la veu narrativa d’en Cruells, un company de batalló d’en Lluís i en Soleràs, se’ns relata el desenllaç de la guerra i el final de cada un dels protagonistes. Per últim, i personalment la part amb més sentiment contingut, és la novel·la adjunta “El vent de la nit”, on altre cop trobem en Cruells com a narrador, però amb ja al cap d’uns anys de la finalització de la guerra, relatant les conseqüències de la mateixa, tant en els seus companys de batalló, com en ell mateix.
Tot i que cada part de l’obra estigui relatada per protagonistes diferents, tots ells tenen en comú un punt d’unió: en Soleràs, qui apareix amb molt de pes en al narració dels fets, i al qui tots li tenen una estima personal i diferent. Aquest personatge és una peça clau de l’obra, el qual ens deixa fragments plens de divagacions i autors clàssics com Nietzche o Freud, on reflexiona sobre la vida,la guerra, la il·lusió o les ideologies.
Aquesta obra, densa tot sigui dit, és un testimoni de la tragèdia, sobretot de la tràgica guerra que els va tocar viure als derrotats. Res escapa a l’oblit del seu autor. En cada una de les parts, i amb estils diferents segons la seva veu narrativa, Sales és capaç de captar cada detall i cada un dels matisos possibles, per tal de no deixar re a la imaginació del lector, i que el text sigui com bé ell diu “la veritat lluny de la mentida negra i la mentida roja”. La novel·la reviu records amb força, i treu enfora els sentiments i les frustracions de cada un del seus protagonistes, els quals ens exposen el seu punt de vista, real, cru i sincer, i com la guerra els va consumint per dins a poc a poc com un càncer incurable. Tots ells, es perden buscant una glòria que no existeix i que dilueix al seu pas una joventut, una joventut que mai tornaran a viure. “Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de record” escriu en Cruells en la última part del llibre, en la qual confessa que mai s’ha curat de la seva joventut ni de la seva guerra, ja que en el fons són el mateix, una tempesta tenebrosa.

Reportatge

EL TATUAJE ES UN ARTE POPULAR QUE TRASPASA LAS FRONTERAS FÍSICAS

EL TATUADOR, UN ARTISTA DEL CUERPO

Pasión, habilidad dibujando y un pulso solemne es todo lo necesario para dedicarse al tatuaje

Javier Rodríguez: “El momento en que la aguja entra en contacto con la piel es lo máximo”

Un tatuador haciendo uno de sus diseños

El trabajo del tatuador reviste una solemnidad y una precisión meticulosa como si de un cirujano se tratase. Trabajan con el cuerpo de los demás, es su medio de trabajo, su lienzo en donde plasmar sus creaciones, y convierten el dolor en una experiencia interior que comparten con el que se tatúa.
“Tatuaré toda mi vida, el tatuaje me llama, no hay opción” me confiesa Javier, tatuador profesional des de hace cinco años. Trabaja en el establecimiento situado en la calle Tallers de Barcelona “LTW”, un local pequeño, con poca luz, cuyas paredes están repletas de fotografías de tatuajes y en donde se respira un clima que mezcla fascinación con dosis de transgresión.
La sala donde me recibe es la misma donde trabaja. Totalmente blanca, con una camilla de cuero oscuro en el centro, y una mesa larga en donde hay un sinfín de material (máquinas y productos de sanidad) cubiertos todos ellos con un plástico protector. Él se sienta en la camilla de manera muy informal. Su look va en consonancia con su profesión. Viste todo de negro y con pantalones por debajo las rodillas. La manga corta del polo deja a la vista sus más de cinco tatuajes en su brazo izquierdo, uno de ellos un dragón rojo y negro impresionante. Las piernas también las lleva decoradas con distintas imágenes, des de una geisha en negro, hasta distintas formas triviales. Su nombre completo es Javier Rodríguez, aunque como todo buen tatuador dentro del mundillo tiene un apodo, Javiking, que como él bien explica “está dedicado a mi primer tatuaje” y me enseña un dibujo de una corona en la muñeca izquierda junto con unas palabras “The King of my life” en pequeño, “la culpable o la que desencadenó todo lo que soy hoy” termina diciéndome. Así empezó todo, con un simple tatuaje, minúsculo en comparación con los que decoran ahora el resto de su cuerpo, pero tan o más significativo que los demás. Ahora bien, no todo el mundo que se hace un tatuaje acaba trabajando en ello, y en un principio él tampoco tenía la profesión de tatuador en mente cundo con 17 años se hizo su primer tatuaje. Al preguntarle por sus inicios enseguida me remarca que él está licenciado en Diseño Gráfico y me confiesa que”en la vida las cosas no son para quien las busca, sino para el que las encuentra, y yo creo que el tatuaje me encontró a mí”. Eso fue lo que le sucedió. Empezó a estudiar la carrera, pero en el tercer año se hizo un segundo tatuaje, y a raíz de eso empezó a interesarse por este mundo. “El tatuaje como arte popular que es me mantiene más en contacto con la gente a diferencia del trabajo en solitario del taller frente a un ordenador encerrado” me confiesa mientras se acaricia el tatuaje de su mano izquierda. Pero no todo fue coser y cantar. Antes de dedicarse profesionalmente a ello tuvo que hacer diversos cursos para aprender a utilizar el material y sobre todo conocer a consciencia las medidas sanitarias que debe tomar todo profesional. Aún así una cosa está clara, “si uno no tiene habilidad para dibujar, no hace falta ni que se lo piense dos veces, que se dedique a otra cosa” sentencia medio riéndose.
Mientras habla y se explaya en lo que es su trabajo y pasión, saca agujas, me muestra el jabón que utiliza antes de tatuar, me muestra cómo se usa la máquina para esterilizar y sube la voz para enfatizar que (tal y como yo ya había observado) todo está rigurosamente higienizado, incluso “con el certificado del ministerio al día”, dice, apuntando a lo que parece un diploma colgando en la pared.
Tatuar va mucho más allá que un simple oficio o el mero hecho de dibujar sobre un cuerpo. Para un tatuador plasmar un dibujo, sea obra suya o por encargo, es una tarea que traspasa las fronteras físicas, y entre el cuerpo a tatuar y el tatuador se establece una relación química. Que un tatuaje quede bien hecho no es siempre el objetivo de quién lo hace. Lo importante es traspasar la idea y el sentimiento que tiene la persona que se va a tatuar, y ésta según Javi es la magia de los tatuajes “crear lazos con la gente que tatúas” concluye. Para él su trabajo es su vida, “para mí el ser tatuador corresponde al 90% de mi vida. Me levanto pensando en el primer tatuaje que voy a hacer en la mañana y me acuesto pensando en el último que hice en la noche”. Al iniciarse en este oficio me comenta que tenía mucho miedo de equivocarse y hacer daño a la persona pero, como en todo, “la experiencia acumulada durante los años te enseña a no pensar en eso y a afrontar cualquier imprevisto”. Aún y con cinco años tatuando a sus espaldas confiesa que la sensación que sintió por primera vez todavía la sigue sintiendo “el momento en que la aguja entra en contacto con la piel es lo máximo, se crea un círculo entre la persona que tatúo y yo, siento las vibraciones de la máquina a través de mi mano y como estas pasan por mi cuerpo y vuelven” explica gesticulando con los brazos como si las estuviera sintiendo en ese mismo instante.
Cada tatuador acostumbra a especializarse en alguna temática en concreto a la hora de hacer sus propias creaciones. Hay quienes prefieren el arte demoníaco, los retratos o las sombras, él simplemente le encanta trabajar con el color “me gusta trabajar con los matices, las degradaciones” y aunque por desgracia no siempre puede elegir con que trabajar, me resume el concepto de sus tatuajes como si de hacer stickers (pegatinas) en la piel se tratase, para luego exponerme su teoría: “creo que los pensamiento son en blanco y negro, y los deseos en color”.

Otros, como por ejemplo Lola García, prefieren las calaveras. Ms. Deadreamer, que es como se la conoce dentro del sector del tatuaje, es junto con Patricia las dos únicas mujeres que trabajan en la tienda “LTW”. Con diez años de experiencia en sus manos, me comenta cómo ha cambiado esta profesión en estos años, y con orgullo en su voz confiesa que “las tatuadoras somos minoría en esta profesión, pero ahora al menos entre cien, ocho son mujeres” haciendo referencia a los años ochenta cuando esta profesión era desconocida por las mujeres. A diferencia de Javi, ella no tiene ninguna carrera de base, tan sólo una pasión: dibujar. Con esta habilidad innata, paciencia y un pulso de hierro, son los únicos tres pilares imprescindibles para según ella “poder ser un tatuador” aunque termina admitiendo que” si no sabes plasmar la idea de un cliente en el papel de poco te va a servir la técnica”. Vestida también totalmente de negro y con el pelo corto lleva el cuerpo tatuado hasta arriba, pero lo que más llama mi atención es el piercing que luce en su nariz, justo en el medio. Es de Chile, tiene casi treinta años, pero con veinte se vino hacia Barcelona ya que en su país el tema de los tatuajes estaba muy atrasado. Sus primeros trabajos, y a modo de práctica, como ella dice, fueron en su propio cuerpo, para ir cogiéndole el tacto a la máquina, “en aquella época los tatuajes que se hacían eran muy simples, eso me hizo coger una base muy buena para ir escalando peldaños e ir perfeccionando mi técnica.”
Su profesión, al igual que Javi, es su vida, y un motivo por el que seguir adelante; “el tatuaje es uno de los pilares de mi vida, me aporta muchísimo. Me ofrece una realización personal indescriptible” y añade sonriendo que si algún día le tocase la lotería lo último que haría sería dejar de tatuar. Para ella el tatuaje, aparte del aspecto estético, no deja de ser una proyección de las ilusiones o frustraciones de cada uno, “el subconsciente nos delata, para bien o para mal” afirma al preguntarle por las razones de hacerse un tatuaje u otro, y me confiesa que ella puede describir la personalidad pasada y presente de una persona sólo viéndole los tatuajes puesto que “al igual que la vida, la mente cambia, y cada tatuaje recuerda un momento de nuestra vida, bueno o malo”.
Ante todo, y ellos no son una excepción, a todo tatuador le emociona y le provoca una especie de exaltación emocional el hecho de traspasar un dibujo a la piel. Como una marca personal del propio autor, ésta traspasa la piel, y a diferencia de cómo sucede con el papel que se acaban perdiendo, estos quedan plasmados para siempre en la piel de la gente. Durante la acción, el cuerpo del tatuado se despersonaliza y se reduce tan sólo a la zona en donde debe actuar el tatuador, una especie de poeta que trabaja con agujas y tintes. Unas manos con un talento natural y una mente privilegiada para dar vida a lo que en un instante fue pura fantasía, son la combinación perfecta para su oficio. Porque, en lo que a tatuajes se refiere, todo comienza con una idea, la idea lleva al diseño y este a la piel. El tatuado transforma con pasividad su dolor en una experiencia interior, mientras que el tatuador realiza una obra única y con su toque personal, de ahí los cimientos de arte en el tatuaje.

Fragments llibres

“L’AGULLA DAURADA” Montserrat Roig

“Des de l’estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l’hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l’agulla de l’Almirallat. (…) La primera impressió que vaig sentir fou la tristesa, d’una tristesa activa. (…) Jo només veia gent apressada i, al fons d’un cel rúfol, l’agulla daurada de l’Almirallat. Res més.”

Aquest és el primer moment en que l’autora anomena l’agulla daurada, una imatge que l’acompanyarà en bona part de la seva aventura, i que dóna nom al llibre. Per ella significa una escapatòria, un senyal que assenyala el cel d’una ciutat que per ella, sobretot als inicis, és freda, simètrica i inanimada.

“Però jo no tenia en Puixkin a la vora, sinó una estàtua. (...) I és que és molt més fàcil d’estimar els homes quan ja són morts i n’admires les estàtues i els poemes!”

En aquest petit fragment l’autora ens mostra l’amor i l’admiració que sent pel poeta, una estima que va més enllà de la poesia de l’autor, un personatge que apareixerà en incomptables ocasions en el llibre, i que ajudarà a l’autora a veure la ciutat de Leningrad amb admiració.

“Hi ha poques ciutats que es deixin mirar d’aquesta manera, en un silenci total, sense testimonis i només sentint les teves passes i els batecs del teu cor”.

Descripció perfecta i concreta. Amb poques paraules l’autora en té prou per mostrar-nos com són les nits blanques a Leningrad, una mena de ciutat fantasma que contempla a Roig mentre recórrer carrers sense rumb. Només la ciutat i ella, una mescla que dins de la solitud que sent l’autora produeix una sensació bella d’introspecció amb un mateix.

“(..) el temps del bloqueig era una època molt trista, d’aquelles que et fan mal de recordar perquè la pena és com un corb que es posa a dins i et rosega i ja no te la pots treure.”

Imatge perfecte del patiment que van sofrir els habitants de la ciutat durant el setge, que recorda en part al mite de Prometeu, encadenat a una roca alta i gèlida on cada matí una àguila li devorava l’estómac i el fetge. Roig realitza una comparació, voluntària o no, de les conseqüències d’una guerra i d’un bloqueig, que són més de les que molts ens pensem, uns fets que van canviar la vida de moltes persones i que mai tornaran a ser les mateixes. Amb sentències així ens donem compte com de terrible és l’home, l’únic culpable de tot el que succeeix en el món.

“En total, més de cinc-cents mil morts. És la bellesa de la Mort contra els morts individuals. (...)Sabem el que hi ha, però no es veu. L’horror ha desaparegut. La fam i la desesperació. I, tot així, no ho oblides en cap moment.”

Extret del capítol “Les pedres que parlen”, personalment el millor capítol de tot el llibre. La descripció del cementiri, de les pedres, de les estàtues, de les làpides amb només dates i sens noms, i del silenci que acapara tota l’extensió de terreny és tan profunda i sincera alhora que et fa reflexionar un cop l’has finalitzat. Sincerament el fragment que em va commoure més de tots.

“INCERTA GLÒRIA” Joan Sales

“Hi ha un moment de l avida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. (...) diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d’incerta glòria -, un dia d’abril.”

Perfecte manera de resumir en tres línies el fil principal que condueix a Joan Sales a escriure aquesta obra sobre la guerra dels vençuts. Sobre una joventut diluïda i tenebrosa, abraçada per una guerra que depara als nostres protagonistes futurs incerts.

“No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

Referència clara de l’autor a la guerra, al temps que passa i passa sense que hi hagi un final, un final que per molts va ser incert, sense poder pensar en un futur llunyà per por a no arribar-hi. Una glòria que mai van trobar. Els que van morir la van perdre de sobte, i els que van sobreviure la guerra els va donar un cop tan fort que mai es van poder aixecar.

“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació.”

Satírica i irònica manera de descriure les conseqüències de la guerra, i de com aquest canvia a les persones, no només per fora sinó també psicològicament. Les ferides físiques es curen tard o d’hora, les psicològiques, si és que ho fan, deixen terribles conseqüències gens fàcils d’eliminar.

“Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps; ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensació vertiginosa que només pot donar la doble vida!”

Tornar a anomenar a Shakespeare per fer referència a la dualitat de les persones, dels combatents, és solemne. Retornar a un clàssic per entendre com de fina és la línia entre bàndols, entre les persones que allí foren presents, i com en el fons tots som iguals i l’únic que ens diferencia són matisos imperceptibles, però suficients.

“La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria?”

Reflexió final ja cap al final del llibre d’uns dels supervivents, el qual en el mateix fragment afirma que li sembla haver despertat d’una nit de febre i desvari, d’un malson, i acaba per dir que ell és un supervivent, un fantasma que no viu més que dels records. Amb aquest paraules ens mostra Sales les conseqüències d’una guerra injusta, que va matar moltes joventuts inacabades, i que va exterminar l’esperit dels que van poder sobreviure.

Ressenya Agulla Daurada

NOU-CENTS DIES DE SETGE A LENINGRAD

Amb tan sols dos mesos en va tenir prou per enamorar-se d’una ciutat, Leningrad, i d’una cultura, la soviètica. “Aquest llibre és la història d’una passió, com em vaig enamorar de la ciutat de Leningrad. Si algú comparteix amb mi una mica d’aquesta passió em donaré per satisfeta”. Amb aquestes paraules finalitza Montserrat Roig el pròleg del seu llibre titulat “L’agulla daurada”, una obra periodística que mescla crònica de viatge, testimonis del setge a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial i una àmplia immersió en la cultura i història soviètica.
Convidada per Edicions Progrés, Montserrat Roig es presenta a Leningrad (l’actual Sant Petersburg) per recopilar i entrevistar diversos testimonis que relatin tot el que va succeir durant els 900 dies de bloqueig que va patir la ciutat. Acompanyada en tot moment per un intèrpret, l’autora aconsegueix, gràcies al seu estil acurat i descriptiu, transmetre a la perfecció l’emoció i el patiment dels supervivents, així com l’ambient que es respirava a l’època i com aquest ha variat amb el temps.
Res està deixat a la improvisació. L’estructura del llibre n’és un exemple. Dividit en tres parts, és la tercera on hi està contingut tot el pes narratiu de l’acció i emocional de l’autora. Les dues primeres parts, Roig les dedica a exposar la seva experiència amb els dos intèrprets que va tenir (en Nikolai i en Valeri) i a fer una extensa contextualització de la història del país. De manera un tant exagerada, l’autora intenta recuperar la memòria històrica d’una identitat nacional a través de relats històrics i llegendes protagonitzades per monarques i poetes russos. Destacant per sobre de tots està Alekxander Puixkin, a qui Roig demostra, a l’hora d’escriure i relatar la seva biografia, una admiració que va més enllà de la qualitat literària del poeta. Poemes de l’autor rus s’intercalen a la narració del text com una part més del mateix, independentment dels salts cronològics que això suposa, juntament amb descripcions de la ciutat, dels seus museus, de la seva arquitectura i un anàlisi complet de la seva gent. D’aquesta forma l’autora aconsegueix integrar al lector en l’ambient i en la cultura d’una societat freda i simètrica, amb l’objectiu, com ja avança en el pròleg, de transmetre’ns i intentar contagiar-nos la passió que va acabar sentint per aquella ciutat.
Així és com arribem a la tercera part de l’obra. En ella Roig utilitza la seva implicació a l’hora d’escriure per transmetre a través de cada frase l’emoció angoixant que viu al relatar la fam, la mort, la injustícia i la desesperació d’un poble, que tot i les desgràcies que va patir, va saber lluitar fins al final, resistint al fred i a la desolació d’una guerra injusta. Cada frase és una imatge. Una imatge que es queda gravada en la ment, i que descriu a la perfecció tot l’horror que van patir. Nens petits, dones, gent gran, tots són protagonistes del setge que va patir Leningrad, i cada un d’ells apareix en aquets llibre a través del recull de l’autora, que finalitza parlant del cementiri de Piskariovski on hi descansen més de cinc-cents mil morts, un indret com molt bé diu Roig on s’entrecreuen “la bellesa de la Mort contra els mort individuals”.
L’agulla daurada de l’Almirallat que assenyala el cel de la ciutat soviètica i que Roig contemplava cada dia des de l’hotel on estava hostatjada és una imatge que resta en la memòria de l’autora, qui va escriure el llibre un cop ja estava a la seva ciutat, Barcelona. Des d’aquí veia la seva estada a Leningrad com un somni, una fantasia, gràcies a la qual va escriure un llibre emotiu i sincer, un document per no oblidar mai el que va succeir a una ciutat i a una població.

CANVI HISTÒRIC DE GOVERN A EUSKADI

IBARRETXE TREU PROTAGONISME A PATXI LÓPEZ
El pacte PSO-PP dona el primer lehendakari socialista
La jornada finalitza amb l’adéu a la política d’ Ibarretxe

“Inicio una nova etapa en la meva vida. Però aquí vaig començar i aquí deixaré de fer política”. Amb aquestes paraules Juan José Ibarretxe anunciava ahir la seva retirada de la vida política, minuts abans que el nou lehendakari, Patxi López, fos envestit com a tal. Utilitzant el torn de paraula i rèplica del Parlament basc, l’ara ja ex-lehendakari, va robar el protagonisme a López, fent unes declaracions contràries al pacte que s’estava duen a terme i anunciant la seva retirada de la política.
Minuts després d’aquest sonat adéu, va ser López qui va acaparar totes les mirades. El candidat socialista va sortir elegit, tal i com s’esperava, en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i UPyD, convertint-se així, amb el primer lehendakari socialista de la història de la era autonòmica. Amb aquest fet tan significatiu, es marca un abans i un després en la política basca. Per una banda, la alternança de partits al front del govern, que arriba per primera vegada al País Basc, aportant al PSO l’únic territori espanyol que se li havia resistit; i per l’altra, la imatge del PNV, qui per primer cop s’ha vist forçat a caviar de bàndol i passar a l’oposició, i sense Ibarretxe.
Per la seva part, el nou lehendakari es va mostrar molt flexible en el seus plantejaments en el primer discurs oficial. Per sobre de tot va posar especial èmfasis en la lluita contra ETA i en les mesures anticrisi, subratllant la intenció de diàleg obert i consens per tal d’arribar als objectius fixats.
Una tarda d’esdeveniment accelerats, i fins i tot imprevisibles, al Parlament de Vitòria, que van marcar l’inici d’una legislatura, que tot i el pacte nacionalista amb que es basa el nou lehendakari, no serà gens fàcil.

Israel

L’Estat hebreu, una de les potències mundials

DEL DOL A L’ALEGRIA
Israel celebra 61 anys d’independència
Festejos entre anàlisis i debats sobre la seva historia

L’Estat d’Israel celebra avui 61 anys d’independència. La tradició jueva diu que “ del dol s’ha de passar a la alegria” i per aquest motiu, després de recordar als familiars morts en l’Holocaust, ahir van començar els festeigs en tot el país per aquest dia tan assenyalat. Per els israelians cada any és un més a destacar, a festejar, a debatre i a criticar, i cada tres persones expressen quatre opinions. Tot i això, el 84% dels israelians es declara satisfet de la vida que porta a terme en el seu país, i un 87% desitja criar els seus fills a l’Estat jueu.
Israel, que el 1948 comptava amb 650.000 habitants, avui en dia s’ha convertit en tota una potencia regional i mundial de més de 7 milions de persones. Actualment consta amb vuit satèl·lits d’espionatge i de comunicació donant voltes a l’espai i el míssil antimíssils “Flecha” el converteix en l’únic país del món on el seu espai aeri es com un escut protector. En l’àmbit de la ciència i la investigació, Israel té una quantitat important de premis Nobel, recordant que en el país hi ha algunes de les ments més privilegiades del món. Paral·lelament Israel consta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que, a vegades, marca l’agenda nacional i tomba a polítics. En només un any, Israel ha jutjat al president Moshe Katzav, acusant-lo de violació, i provocant la dimissió del primer ministre Ehud Olmert, acusat de corrupció.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d’Independència el 1948, li van preguntar si l’Estat hebreu havia aconseguit els seus objectius. La seva resposta va ser clara: “Menys del que anisàvem i més del que esperàvem”

Entrevista a Enric Vila

Entrevista a Enric Vila, autor del llibre El nostre heroi Josep Pla


“He intentat transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït”


Em censurarà si li dic que l’entrevisto però encara no m’he llegit tot el seu llibre?
No, home, no. Jo no censuro mai a ningú, però em sap greu.

Sí, per què?
Home clar, perquè és un llibre que jo espero que es pugui llegir en dos o tres dies. Hi ha gent que ho ha aconseguit...

N’és conscient vostè que la seva mascara incomoda a molts?
Ho faig expressament, per incomodar a certes persones a les quals m’és difícil descriure amb exactitud.

Però és capaç de detectar-les a simple vista oi?
Si, suposo que són tots aquells que fan de la misèria dels altres i del propi país un negoci.

Bé en tot cas, vostè té clar de fa temps que tots plegats actuem amb màscara.
Sí, però de diferent forma.

A si? Com?
Hi ha la persona que n’és conscient i que té uns objectius clars, i després la que no ho és.

Algú més narcisista?
Es podria dir així també, són persones que es mouen més per un impuls momentani.

En quin dels dos grups s’inclou vostè?
No ho sé, sóc bastant purità. Tothom m’ho diu.

I l’objectiu d’aquestes màscares?
La màscara ha de servir per donar exemple, per representar un sentit vital, una actitud davant la vida.

Josep Pla va ser un mestre en aquesta mascarada nostra. Som potser els catalans els que no ens deixem veure darrere les màscares?
Les circumstàncies históriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. Uns en treuen profit, però són una minoria.


Som doncs els catalans com camaleons camuflats darrere una aparença?
Això explica que el país passi d’anarquista, a comunista, a franquista a socialdemòcrates...

I gràcies a personatges com Pla un aconsegueix entendre el que succeix realment?
Pla, Lujàn, Dalí també o Francesc Pujols. Són necessaris per enendre de forma coherent el cabàs de merda i de misèria.

I algun polític?
Bé, Jordi Pujol en seria un cas, permenentment amb cara de preocupació...

Pel país?
Sí, el país és molt bonàs, s’aferra molt a la moral. I per tal d’acostar-s’hi la millor manera era amb aquell posat de trascendència.

Parlant de Catalunya. Que li sobra a Catalunya perquè vostè s’hi trobés del tot bé?
Espanya

Alguna autocrítica als catalans? Què ens manca?
La capacitat de tenir una relació més tensa amb la veritat, ser més honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns. Hi falta viure la vida intensament.

Rebuig al “poc a poc” típic català?
Sí, jo vull viure! Hauriem de voler tenir unes estructures de poder que anessin a favor meu i no en contra.

Demana ben poca cosa....
Per això dic que no voldria Espanya.

Parlant ja del seu llibre, vosté humanitza a Pla, el tracte amb tendresa.
Sí, perquè jo volia intentar transmetre l’efecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït, i alhora explicar que tot el que va fer ell va ser molt difícil.

I el que va fer què demostra de fons?
Només el que va fer és una prova de generositat, d’humanitat, de superioritat respecte dels seus coetanis i respecte de la majoria dels que l’hem succeït.

Què pretenia Enric Vila amb aquest llibre?
El que volia era explicar-me a mi mateix. Demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

Ha muntat el seu propi Pla?
Sí. Amb l’objectiu d’aconseguir generar aquets efecte d’estima que dèiem, hi poder dir a tots aquells que diuen que el problema del català no existeix, o els que diuen que tot està perdut, que s’equivocaven i que jo tenia raó.


Vosté col·labora amb RAC1. Què opina de La Vanguardia?
El senyor Godó em dóna feina, però el que em molesta és el silenci sobre La Vanguardia, que no es pugi parlar d’aquest diari i de certes actituds amb naturalitat.

Però tot i així vosté treballa pel senyor Godó?
Si, a RAC1 però perquè és en català.

Sinó no ho feria?
El que sí li puc assegurar és que jo en castellà a Catalunya no escriuré mai, en defensa pròpia. Amb una actitud de combat, de defensa davant d’una opressió.
Però pensi que el castellà no ha aportat res de bo ni a la meva família, ni al meu país, ni a mi. Res. Ha sigut nefast. Per tant, jo no li puc fer cap mena de reconeixement. Encara faig prou no odiant-lo.

Entrevista Rodoreda

“El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens”

Somriure delicat, veu modulada i segura. Ulls blaus, cabells blancs i curts. Així és per fora Mercè Rodoreda, una genial escriptora que amaga dins seu una dona encara per conèixer.

Molts coneixem a la Mercè escriptora, però a la dona que s’amaga darrere no tant, podria desciure’s?
Podria és clar... Sóc quieta, apassionada i serena, innocent i complicada. Segueixo el s canvis de temps. Quan ric sóc simpàtica; quan ho faig escandalosament, ja no ho sóc tant.
Té molts amics a Ginebra?
Les meves relacions humanes són més aviat escasses. La gent em fa nosa.
Com és la seva vida a Ginebra?
Treballo tan poc com puc, uns cinc mesos a l’any en conjunt. Visc en un estudi molt bonic, damunt d’un parc. Des de la finestra de casa meva es divisa un tros de llac i el Salève.
Com va ser el vostre exili abans de marxar cap a Suïssa?
Dur, una mica massa com per tenir ganes de recordar-me’n.
Què és el que agrada més de tot a Mercè Rodoreda?
Dormir. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d’un règim a l’altre. Si pogués dormiria sense parar.
Quina és la seva passió?
Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent altres coses. També llegeixo bastant, unes quatre hores diàries, i m’agrada la pintura.
Teniu ressò social com a escriptora a Suïssa?
El sentir-me socialment escriptora no m’interessa gens. A la major part de les persones que tracto, ni els explico que escric: no n’han de fer res.
Quines diferències hi ha entre l’escriptora d’abans de la guerra i la de després?
Moltes. Quan vaig publicar els meus primers llibres era molt jove i innocent, tenia moltes ganes d’escriure i poca cosa més.
Que va canviar en Mercè Rodoreda després de la guerra?
El món d’abans de la guerra em semblava un món irreal. Estava massa deslligada de tot, o potser massa lligada a tot. En general la literatura em feia venir vòmit i nomé tolerava els més grans.
I va passar dels contes a la novel·la?
Sí, i per escriure-la necessito molta tranquil·litat. Fins fa sis o set anys no se m’han anat creant les condicions necessàries.
I de què depèn?
Jo escric inspirada. Per engegar haig d’esperar un moment de gràcia. Un bon dia em llevo i em poso a escriure com una desesperada.
Els seus personatges principals (beneit i infantil), poden ser un reflex d’algun tret de la seva persona?
No acabo de veure això que em dieu. La gent beneita m’esgarrifa.
Té por a l’envelliment?
Un dia o altre la té tothom. Una dona començ a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant poc a poc de fada a bruixa.
Que opineu de la literatura catalana actual?La generació de prosistes és molt diversa i eficaç, no ha d’envejar a les anteriors. Una cosa admirable és que la nostra literatura sigui cada cop més la literatura dels Països Catalans

Entrevista Dalí

Salvador Dalí, el excéntrico y teatral artista, ha sido el precursor del surrealismo y creador de su propio estilo reconocido mundialmente por sus relojes blandos. Con su largo y repeinado bigote, sus espesas cejas y su ya más que habitual bastón se presenta ante mí y se aposenta en el sillón de piel.

- Artista surrealista que rompe con todo, así lo califican muchos. ¿Cómo se ve usted?
- Como un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que como los cerdos nunca retroceden
- ¿Y la admiración que se auto profesaba en los viejos tiempos?
- Ahora ya no. A medida que me admiro más encuentro que soy una real catástrofe.
- Usted es conocido mundialmente por sus pinturas, pero también es un gran escritor aunque no todos lo sepan. ¿Cómo se explica eso Dalí?
- Mi padre que era notario pero que tenía una cierta afición a las artes decía que era mucho mejor escribiendo que pintando.
- ¿Y usted cree lo mismo?
- Seguramente tenía razón. Los pintores somos muy burros en general y los escritores son mucho más inteligentes.
- ¿Se considera entonces poco inteligente?
- No, si fuera menos inteligente indiscutiblemente pintaría mucho mucho mejor.
- Del Dalí surrealista de años atrás al de ahora, ¿qué ha variado?
- Estamos ante la misma persona, pero con un avance ideológico tremendo. He encontrado mi pintura, y ésta se llama hiperrealismo metafísico, que son los cuadros que estoy haciendo para dar al museo Dalí en Figueres.
- ¿Cuál ha sido el impulso de tal cambio en la pintura daliniana?
- Los hiperrealistas americanos, y como ya pronostiqué en pleno arte abstracto ahora se vuelve a hacer la ultra figuración.
- Es decir una copia exacta.
- Sí, pero las cosas que vemos están en nuestra habla no en lo que vemos. Si Velázquez copia una fotografía le saldrá un Velázquez.
- Pero Velázquez era un genio como usted.
- La personalidad es imposible de evitar, así que no hay porque preocuparse.
- ¿Qué pintores admira Dalí? ¿Rafael?
- Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el genio supremo.
- Hablemos de su mujer Gala. ¿Parte de su éxito se lo debe a ella?
- En el ámbito artístico ella ha sido mi musa, modelo e inspiradora. En casi todos los cuadros de tipo religioso Gala aparece como protagonista.
- ¿Es como una obsesión para usted?
- Ella sustituye todas mis pasiones, toda la pasión que hay en mí se la dedico a ella.
- ¿Es algo sublime como su arte entonces?
- Sí, todo ser humano tiene algo de angelical o una parte de divinidad.
- Su arte muchas veces resta incomprendido. ¿A Dalí nadie le entiende?
- Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no lo entiende casi nadie.
- ¿Es posible llegarlo a entender con el libro que acaba de publicar en dónde se escribe a usted mismo?
- Mire, hace cuarenta años que escribo para saber quién soy.
- ¿Lo ha logrado?
- No, aún no.

ENTREVISTA AL PINTOR CATALÁN DE LA MANO DE SOLER SERRANO

SALVADOR DALÍ, UN PUERCO HIPERREALISTA

El artista donará todas sus obras al Museo Dalí de Figueres
“Soy un puerco” confesó el artista en el programa A Fondo

Mirada altiva, bastón en mano y con su inconfundible bigote repeinado hacia arriba. Así fue como reapareció ayer noche Salvador Dalí en el programa A Fondo de la mano de Joaquín Soler Serrano tras estar un tiempo hospitalizado por problemas de salud. Presentado como déspota, perverso, polimórfico, divino y anárquico; al periodista tan solo le faltó añadir “y monárquico, no políticamente pero si metafísicamente” tal y como le corrigió el artista catalán con su especial entonación.
Salvador Dalí, apolítico total y cada vez más anti daliniano, ha cambiado la admiración que se profesaba años atrás para calificarse como “un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que estos nunca retroceden”. Considerado según él mismo mejor escritor que pintor, Dalí fue expulsado de la escuela Real de San Fernando tras confesar saber más que los educadores, provocando el enfado y la ruptura con su familia.
Sus obras, surrealistas y sublimes, ahora son consideradas hiperrealismo metafísico, gracias en cierta medida a su instinto profético y a su esposa y musa Gala. Su mujer, con la que desea casarse por segunda vez, ha sido y será su elemento liberador y como reconoció “sustituta de todas sus pasiones”. Contrario a la pena de muerte, el artista comentó que “todo ser humano, por perverso que sea, tiene algo de angelical y divino en su interior” aunque muchos no logren entenderlo nunca, “y a Dalí menos aún” confesó.
El teatral artista, obsesionado con la muerte y los relojes blandos, es un admirador devoto de Velázquez y Vermeer por su fidelidad al clásico, aunque admitió que la propia personalidad del artista es imposible de evitar.
Mientras que sus obras serán entregadas todas al Museo Dalí en Figueras, sus excéntricas anécdotas surrealistas restan recopiladas en un libro en el que Dalí se escribe a sí mismo, aunque tras cuarenta años intentando descubrir quién es aún no lo ha logrado.

SAINT GEORGE A LA CATALANA

Un any més Barcelona surt al carrer per celebrar la diada de Sant Jordi. Milers d’estands de llibres i roses omplen la Rambla i els carrares més estrets de la ciutat amb l’objectiu de vendre tant com puguin. En aparença tothom coneix el significat d’aquest dia tan especial pels catalans, però avui en dia això a variat significativament.
Milers de turistes i persones d’altres països col·lapsaven el centre de la ciutat mirant encuriosits tot el que els envoltava, i preguntant-se entre ells a què es deu tot aquest espectacle de flors i llibres. Encuriosida em vaig fixar amb una parella d’estrangers que duien una bona estona davant d’una parada de roses sense saber si comprar-ne una o no. Em vaig apropor a ells i amb el meu millor anglès els vaig preguntar d’on eren. Per sort meva venien d’Itàlia, Roma; així que no em va ser complicat entendre-m’hi. Es deien Francesca i Toni, des de principis de setmana que estaven per la ciutat i el dijous pel matí tenien pensat anar a la casa Batlló, però ara ja no ho tenien tant clar: “ No sabem per què la ciutat està així, però anirem a passejar pel centre per veure-ho tot” em van dir. Com no sabien com funcionava el tema del llibre i la rosa, els hi vaig explicar més o menys, i tot i que trobaven molt elevat el preu de vuit euros per una rosa, ell n’hi va regalar una a ella. Ja que estava allà em vaig acostar a la venedora: “Perdoni, em sabria dir quants estrangers com aquesta parella li han comprat una rosa avui?”. La dona, amb guants per no danyar-se les mans amb les espines de les flors, va restar pensativa uns segons i em va dir: “Doncs la veritat és que no molts. S’apropen a la parada, miren, “soben” les flors i llavors quan veuen el preu molts marxen o d’altres van als “moros” a comprar-la per 2€”. Tot i això, em va confirmar que el negoci, i més ara en temps de crisi, no se n’estava ressentint: “ Sant Jordi és Sant Jordi, i almenys roses se n’estan venen moltes, avui la crisi no existeix, demà Déu dirà”.
Vaig baixar Rambla avall fins arribar a la zona de la Barceloneta. Allà Sant Jordi no ha arribat, centenars de turistes omplen terrasses i restaurants de la zona, indiferents al que està succeint. Molts d’ells tornaven de la platja, alguns molt més cremats que d’altres, i ni rastre d’alguna senyal que indiqui que era Sant Jordi.

VERMELL CRIOLLA

Abandono la Rambla. La deixo enrere, i amb pas ferm avanço fins al carrer del Cid. La ciutat està a les fosques i relativament en pau, però a mesura que m’apropo al meu destí tot es transforma. Com si d’un món apart es tractés, el xivarri s’activa de cop, i una olor a humanitat em colpeja la cara. Parets brutes i fosques, ferum a orina i a espai tancat i una calor asfixiant, això és el carrer del Cid. Personatges de tota mena i pintorescs se’m creuen constantment. Homes, dones, marinerets, turistes, transvestits i meuques, el bo i millor de Barcelona.

La foscor comença a tenyir-se d’un vermell pesant que s’intensifica a cada passa que faig. El rètol de “La Criolla” és intens i cridaner, il·luminant tant sols un tram del carrer. De la porta entren i surten meuques, senyorets i turistes encuriosits per veure com és el que molts consideren el local més popular de tota la ciutat. Tot just davant hi ha el bar “Cal Sacristà”, un bar d’ambient, que juntament amb "La Criolla" han fet d’aquest carrer el vici personificat.

"La Criolla", antiga fàbrica tèxtil de sostre elevat, s’ha transformat completament, convertint-se en una espècie de paradís tropical de columnes amb aparença de palmeres, amb prostitutes per tot arreu ballant i fent les delícies dels homes que les observen. Al entrar, imatges del Moulin Rouge de l’època se’m mesclen amb les dels prostíbuls barats de carretera. Homes d’estils molt diversos: joves, vells ben vestits o turistes beguts, tots ells grapejant a les noies amb ànsies de posseir-les, sense tenir -les consideració i deixant l’educació portes enfora. El local sens dubte no és agradable a la vista: brut, enganxós, personatges extravagants, alcohol en litres i una música quasi insofrible que fan de "La Criolla" un indret si més no teatral i pintoresc digne de l’ambient de luxúria que es respira al carrer del Cid.  

EL UNO CONTRA UNO YA NO EXISTE

Al igual que en muchos municipios de la región d’Ille-de-France, Aulnay-sous-Bois es uno de los sitios en donde se registran más altercados entre bandas de distintos barrios. Kayo, un joven del barrio de l’Europe en Aulnay-sous-Bois nos relata su experiencia: “Banda, es una palabra mayor, es como si estuviésemos organizados, y no es así. Ya no existen las peleas uno contra uno como antes, si no todos contra todos. ” Han crecido juntos en el mismo barrio, y como si de una familia se tratase se protegen unos a otros, sin importar el motivo.

“Lo que sucede aquí, también sucede en Gagny y otros municipios” nos dijo Gérard Ségura, alcalde de la ciudad. El pasado 10 de marzo una veintena de jóvenes encapuchados y armados entraron el colegio Jean-Baptist –Clément para molestar a un chico de la ciudad vecina y destruir el material escolar, y así en otras ciudades de la región.

Con tal de finalizar con los constantes conflictos callejeros, en Aulnay-sous-Bois se ha creado “l’antenne jeunesse”, un espacio en donde los jóvenes pueden “escapar” de las calles y razonar a cerca de su comportamiento en las barriadas. Djeiydi Kamara, responsable del centro, se ve incapaz de exponer el por qué de dicho comportamiento: “Aquí les hacemos razonar acerca de su actitud y les informamos sobre medidas de prevención”. Por su parte, los educadores prefieren no nombrar a las bandas, si no hablar de un “fenómeno de escolarización”, en el que se intentan descubrir las causas familiares y sociales que han llevado al adolescente a actuar de tal forma.

Hoy por hoy, los disturbios se han reducido considerablemente gracias a las reuniones que des del pasado noviembre del 2005 llevan a cabo todos los martes el alcalde, la PJJ (Protección judicial de la juventud), los mediadores y personal educativo de las escuelas con tal de anticipar acontecimientos, mientras están a la espera  de la Uteq (unidad territorial de barrio)que lleva 12 meses de retraso.

UNA ADORABLE CRIATURA

Símbolo del erotismo de los años 50’, la imagen de Marilyn Monroe ha pasado a la posteridad mitificada aún más después de su muerte. Piel blanca, labios carnosos color carmín, pelo platino y un cuerpo dibujado por sensuales curvas, una mujer deseada por muchos, pero querida por muy pocos. Marilyn Monroe era Norma Jean, una niña inocente encerrada en un cuerpo de mujer que creció demasiado rápido.

Pocos llegaron a conocer realmente como era ella. Uno de ellos fue Truman Capote. El periodista e escritor fue capaz de dibujar entre las líneas de “Una adorable criatura” la imagen delicada de la actriz, con la que coincidió en el funeral de Constance Collier. Escrito de forma breve, pero agudo y puntilloso, Capote nos descubre a una Marilyn hasta entonces desconocida para el público, una chica frágil, insegura, que siempre llegaba tarde a todos los sitios e inmadura; una personalidad que dista mucho de la imagen superficial y banal con la que la etiquetaron.
Línea a línea, y tras pasear por la calle y beber champagne en un restaurante chino, Capote consigue captar la chica ingenua y fácil de engañar, pero a su vez dulce y sensible, que se esconde detrás de la máscara de Marilyn. La inseguridad en sí misma, ejemplificada en cada movimiento, en cada mirada, su nerviosismo cada vez que se mordisqueaba las uñas, y como restaba por más de veinte minutos en el baño observando a su álter ego en el espejo, son imágenes que Capote deja a la imaginación del lector.
Ya en el muelle de South Street, Capote compara a Marilyn con Galatea, blanca como la leche, frágil; contemplando el mar y el horizonte, viajando a lo lejos sin ni siquiera moverse, mezclándose con el cielo gris y las gaviotas, para terminar esfumándose.
Esa fue la última vez que se vieron, la última vez que Capote compartió una tarde con “esa adorable criatura de extraño y adorable talento que bulle en su interior como un espíritu enjaulado”.

Reportatge

LA OCUPACIÓN HOTELERA DESCIENDE AL 50% EN LA COSTA CATALANA

EL TEMPORAL REDUCE AÚN MÁS EL TURISMO EN L’ESCALA

Playas vacías en muchos pueblos de la Costa Brava

Cancelaciones a última hora y bares vacíos son la estampa de la Semana Santa

Si las previsiones ya eran pesimistas, la realidad aún ha sido peor. La Semana Santa, respiro para muchos trabajadores y sinónimo de ingresos para otros, ha sido una de las peores en cuanto al sector hotelero se refiere. Sin ir más lejos la Costa Brava, lugar de descanso y sol, ha registrado una ocupación inferior al 50%, hecho insólito en estas fechas.
Aunque muchos quieran ponerle al mal tiempo buena cara, precisamente ha sido éste, el temporal de lluvia y frío, el que ha provocado el descenso de turistas en las costas catalanas. Uno de los destinos afectados ha sido el pueblo costero de l’Escala, en donde muchos hoteles se han visto obligados a reducir sus tarifas un 10% o lanzar ofertas especiales para llegar a una ocupación mínima y no cerrar el complejo hotelero durante estas fiestas. Aún así, y tal y como nos contó Carme (recepcionista del Hotel Nieves Mar de l’Escala) el temporal ha provocado que muchos de los turistas se hayan hecho atrás, cancelando sus reservas un día antes del inicio de las vacaciones, “sólo son las diez de la mañana y ya he cancelado diez reservas, así que no sé si llegaremos a tener la mitad de las habitaciones ocupadas”.
Acostumbrados al paseo marítimo lleno de gente paseando o contemplando el mar, a los bares repletos de turistas extranjeros y a la cala Montgó repleta de bañistas, el aspecto de este año era desolador. El paseo del mar, vallado en su mayor parte como consecuencia del fuerte temporal de las pasadas navidades, se encontraba casi vacío. La mayor parte de los viandantes eran catalanes o de otras comunidades autónomas; extranjeros en cuenta gotas. Los bares y restaurantes, algunos de ellos incluso cerrados, mostraban a sus camareros postrados en la puerta medio contemplando el cielo y esperando algún cliente al que poder servir. La playa, restaba desierta. La mayoría de los turistas, vestidos con chubasqueros y prendas más de invierno que de primavera, esperaban ilusionados algún rayo de sol, o como muchos decían resignados “al menos que no llueva, por favor”.
El mal tiempo se alió esta Semana Santa con la crisis para hundir la ocupación hotelera en l’Escala y en la mayor parte de la Costa Brava, provocando que el balance realizado por el gerente de la Asociación de Hostelería Costa Brava Centro, Martí Sabrià fuera de “Desastroso” dándose por satisfecho si en algunos hoteles se había llegado a la mitad de la ocupación.

El Papa en Damasco

Primera visita oficial de un Pontífice a una mezquita siria

EL PAPA VIAJA A SIRIA EN FAVOR DE LA PAZ

Juan Pablo II, “vengo como peregrino de fe”

Con esta visita se desa atraer la atención mundial sobre el sufrimiento del pueblo palestino

El Papa Juan Pablo II viajó ayer hasta Damasco en donde restará por tan sólo cuatro días, en el que es el primer viaje de un Pontífice a Siria. Procedente de Grecia y con aspecto cansado el Papa fue recibido por el presidente del país, los patriarcas de todas las iglesias católicas y por centenares de niños al grito de “viva el Papa”.
Tras un recorrido por las calles de Damasco el Pontífice se proclamó como “peregrino de fe”, añadiendo que musulmanes y cristianos deben decir al mundo que el nombre de Dios “es un imperativo de paz”. Por su parte, el presidente sirio, Bachar al Asad, que manifestó que el Papa es un invitado “muy muy querido”, añadió al igual que el Pontífice, que libaneses, sirios y palestinos tienen el derecho de volver a sus patrias, sin nombrar en ningún momento a Israel.
Para mañana el Pontífice tiene previsto visitar la mezquita de los Omeyas, convirtiéndose así en el primer Papa en pisar dicho templo. Junto a él estará el mufti (máxima autoridad musulmana) de Siria, jeque Amed Cataro, quién considera que la visita del Pontífice atraerá la atención mundial sobre el sufrimiento del pueblo palestino bajo la ocupación israelí. Aunque se espera que entren juntos a la mezquita, rezarán por separado tras haberse suspendido la oración conjunta debido a las voces levantadas en contra. Cataro también quiso añadir que la visita del Pontífice es considerada una expresión de apoyo al 10% de cristianos que convive con el pueblo mayoritariamente musulmán, dando apoyo y perseverancia al diálogo interreligioso.

Le Monde (Jeudi 2 avril 2009)

PRESIÓN POR ACTIVA Y POR PASIVA DEL PRESIDENTE GALO

SARCOZY AMENAZA CON DAR LA ESPALDA AL G20

El jefe del Estado francés estima que los proyectos concluyentes no convienen ni a Francia ni a Alemania
“Lucharé por ello hasta el último minuto” dijo el presidente de la República

Nicolás Sarkozy ha empezado su estrategia de presionar al G20 en caso de que los resultados no sean de su agrado. Por activa y por pasiva. Empezó en el día de ayer reuniéndose por la mañana con el Príncipe Carlos de Inglaterra para tratar el tema relacionado con la salvación de los bosques, seguido de una comida para tratar el tema económico. “En el estado en que están las cosas actualmente, los proyectos (conclusiones del G20) no convienen ni a Alemania ni a Francia”, explicó el presidente de la República, quien prometió que hará lo que esté en su mano para luchar por los derechos de los franceses hasta el último minuto. Sarcozy completó el día con un almuerzo en el Elíseo junto con el presidente brasileño Lula, y posteriormente viajó Londres para reunirse con la canciller alemana Angela Merkel. Al terminar la reunión, los dos presidentes hicieron un discurso conjunto en dónde se dibujaron ciertas líneas innegociables para ambos países, puesto que como bien dijeron, “ambos países hablaran una sola voz”.
Para Sarcozy la cumbre del G20 es decisiva para su futuro puesto como presidente de la República. El 62% de los franceses expresan su desconfianza ante su presidente lo que explica la fuerte apuesta que está llevando a cabo. Días antes, y a través de su ministra de economía Christine Lagarde, Sarcozy amenazó en dejar la silla vacía durante la reunión y hasta en no firmar el acurdo si éste no recoge los pactos adecuados.

Le Monde (Dimanche 29-Lundi 30 mars 2009)

AIRE FRESCO AL PLAN ANTIGUERRA DE BUSH

WASHINGTON RESTRUCTURA SU ESTRATEGIA EN EL PRÓXIMO ORIENTE

Barack Obama asocia la lucha antiterrorista junto con la ayuda al desarrollo
EUA desea corregir su imagen ante la ONU i Afganistán

Si está aún no era su guerra, ahora lo será. El pasado viernes 27 Barack Obama presentó la estrategia que tiene en mente para Afganistán y Pakistán, aportando aire fresco al plan establecido en su día por George Bush. El nuevo plan lleva el sello Obama: estructurado, complejo y muy ambicioso, con el objetivo de reforzar la zona desde muchos ámbitos. Consciente de que aún restan muchos terroristas en el Próximo Oriente, el objetivo principal, ahora y antes, sigue siendo el mismo, acabar con Al Qaeda y evitar que Pakistán se convierta en plataforma del terrorismo islámico.
El plan se basa en dos puntos muy importantes. El primero de ellos es enviar un gran número de civiles (ingenieros, profesores y agricultores) que ayuden al desarrollo del país. Con lo que respecta al aparato militar de EUA, este se verá aumentado a 60.000 hombres antes del otoño, doblando la cifra en tan sólo nueve meses.
Este plan será presentado el martes 31 durante la reunión de La Haya por su secretaria general Hilary Clinton, quién intentará conseguir el respaldo de la ONU, la OTAN y parte del Próximo Oriente.
La otra cara de la moneda son los 1.5 millones de dólares que el país tendrá que invertir de más durante los próximos cinco años. Es por eso que Obama se esforzó tanto en su discurso para convencer al Congreso afirmando que “Al Qaeda es un cáncer que provocará la muerte de Pakistán” así com que “Afganistán es una nación después de muchos años”.

Josep Pla

ENTREVISTA AL ESCRITOR CATALÁN DE LA MANO DE SOLER SERRANO

UN MODESTO HABLADOR

A sus 80 años recién cumplidos Josep Pla repasó su vida y trayectoria profesional
“En esta vida he hablado con la gente más absurda” dijo el autor

Con motivo de su 80 cumpleaños, y una larga trayectoria a sus espaldas, el gran escritor catalán fue entrevistado en el programa de TVE A Fondo de la mano de Joaquín Soler Serrano. Pla reaparecía durante dos horas tras décadas de apacible y tranquilo retiro en su Mas Pla de Palafrugell donde vive en soledad. Trajeado y con su inseparable boina encima de la mesa, su longeva edad era patente en su rugoso rostro de ojos fatigados. Aún hábil en el arte de liar cigarros, el escritor catalán no dejó en ningún momento el tabaco, vicio que lo ha dotado de la paciencia necesaria para, como él dice “encontrar el adjetivo más preciso que acompañe al sustantivo”. Presentado como uno de los gigantes de nuestras letras y un referente para muchos, Pla no se considera tal ingenioso autor, llegando a confesar que todo lo que ha escrito no tiene ningún valor, “no soy nada más que un hablador que ha conversado con la gente más absurda”. Sus años de corresponsal en una época convulsa, sus viajes a sitios recónditos y conocer a un sinfín de gente, son los cimientos de una literatura de observación, interiorización y de descripción realista de la vida y del mundo. En la mesa, punto de apoyo para el autor durante toda la entrevista, se encuentraba su obra completa. Una literatura subjetiva e irónica, que destila claridad y sencillez, donde el autor supo plasmar sus viajes en petroleros, su estilo lento y pausado y su visión de la sociedad catalana como nadie. Ante nosotros, el Pla octogenario. Un hombre que califica la vida de poca cosa, donde todo sube y baja, confesando que no ha escrito ninguna frase emocionado, pues nunca conoció el amor en una persona.

A L’OMBRA DE L’AUDIÈNCIA

Recordo molt bé quin dia va ser. Era un dimecres de desembre fred, a les nou de la nit cap al tard. Oriol Izquierdo presentava el seu llibre debut, Moments feliços, i una de les convidades encarregades de llegir un dels poemes era la directora de TV3, Mònica Terribas. Curiosament, al finalitzar l’acte, i de forma totalment involuntària, vaig captar una conversa si més no xocant. Allà mateix, entre la multitud de personatges i gent que esperava a que l’escriptor els signés el llibre, la directora de TV3 estava sent convidada a les jornades blanquerna que tindrien lloc pel mes de març. Em va fer gràcia la timidesa amb que aquell home, a qui sincerament no vaig reconèixer, intentava introduir el tema de la conversa per acabar amb la típica frase de “Ens encantaria, si pogués ser, que...”. No crec que aquell fos ni el moment ni el lloc idoni, però ja se sap que la presència d’ algú de renom en unes jornades de comunicació ajuda a que el programa d’activitats sigui molt més atractiu, costi el que costi.

Doncs bé, havien passat ja tres mesos d’aquell dia, i em trobava asseguda en una de les cadires de l’aula 101, esperant l’arribada triomfant de la directora de TV3, juntament amb la també directora de TVE a Catalunya, Montse Abbad. Eren les sis i mitja de la tarda, hora en que havia de començar la xerrada titulada “Al servei públic de l’audiència” i l’aula era plena fins d’alt. Els organitzadors havien aconseguit l’afecte desitjat: era el primer dia de jornades i la sala era un caos. Gent asseguda al terra, alumnes buscant una cadira lliure sense èxit, fotògrafs esperant impacients a les convidades amb els flashos a punt, i fins i tot una càmera de TVE.
Com era d’esperar, les conferenciants, juntament amb el moderador Joan Sabaté Salazar, van arribar deu minuts tard. Com si el temps s’hagués aturat, l’arribada de les dues directores va provocar que la maquinària comencés a funcionar: una munió de fotògrafs es van acostar per captar la instantània desitjada, des de la dreta, esquerra, contrapicat, picat... per tot arreu hi havia flashos disparant-se.
Un cop el caos s’havia acomodat en el seu respectiu seient, el moderador va fer la protocol·lària presentació de les convidades, per després donar pas a la primera convidada Montse Abbad. Amb un to pausat, alguns moments dispersa i amb certs entrebancs, va fer un discurs contradictori intercalat amb gracietes sense sentit. Des del inici va voler diferenciar la televisió privada de la pública dient que “l’audiència no és tan important com en les televisions privades”, però, durant els vint minuts restants van anar sorgint noms de programes d’èxit de la cadena, nous canals de la TDT, programes en antena i com a colofó la sentència que TVE és líder d’audiència a España. Segur que l'audiència no és important? No m'ho semblava.

Després dels aplaudiments, més per compromís que per voluntat, va iniciar el discurs la directora de TV3, Mònica Terribas. Com la nit al dia, el seu discurs va despertar a l’audiència allí present. Enèrgica, sentenciosa i incisiva en alguns moments, el seu discurs passional va deixar patén el compromís i la dedicació que duu a terme. Per sobre de tot va destacar que la qualitat, i no l’audiència, és la pauta a seguir en les televisions públiques, ja que l’objectiu és “incidir en la societat”. Conscient que el share és el motor del sector, va defensar la importància a l’hora de mesurar la qualitat de les audiències, i va exigir responsabilitat a les cadenes privades, a les que va criticar a tort i a dret. Entre sentència i sentència, però, no va desaprofitar la oportunitat, amb més elegància, això sí, que la seva companya, per promocionar programes de la cadena com Ànima o Infidels (encara per estrenar).
Després de les pertinents preguntes, totes elles dirigides a la directora de TV3, la conferència va finalitzar deixant-me un regust amarg. No tenia molt clar quina conclusió podia treure del que acabava de sentir. Si el que importa és la qualitat i no l’audiència, tenia la sensació que durant la conferència havia assistit a una comparació constant entre les dues televisions, on havien intentat fer promoció dels programes, fent patent que qualsevol lloc i ocasió és idoni per buscar audiència, encara que irònicament el share no sigui el més important.

Breus

EL “MONSTRE D’AMSTETTEN” CONDEMNAT A CADENA PERPÉTUA

Josef Fritzl, qui va mantenir la seva filla 24 anys segrestada en el soterrani de casa seva i amb qui va concebre set fills, passarà el que li resta de vida tancat en un psiquiàtric. Conegut també com el monstre d’Amstetten, l’homicida de 73 anys va ser condemnat pel tribunal de Sankt Pölten, encarregat de jutjar-lo, després que els vuit membres del jurat popular el declararen de forma unànime culpable de l’assassinat per omissió de socors del seu fill-nét Michael, mort als pocs dies de néixer. També se’l va declarar culpable d’esclavatge, segrest, incest, violacions en 3.000 casos i coacció greu.

JOSEF FRITZL RESTARÀ EN TRACTAMENT PSICOLÒGIC

Fritzl ingressarà avui mateix en un centre per delinqüents amb trastorns mentals, on rebrà tractament psicològic. La sentència, ja en ferm, també diu que Fritzl podria sortir del centre un cop els metges constatin la seva recuperació. Si això succeís, Fritzl passaria el que resta de pena en una presó en comú amb altres delinqüents, amb el dret a sol·licitar la llibertat un cop hagin transcorregut els primers 15 anys d’empresonament.

EL “MONSTRE D’AMSTETTEN” RENUNCIA A IMPUGNAR LA PENA

Abans inclús que la presidenta del tribunal, Andrea Humer, li preguntés, l’homicida va acceptar el veredicte dictaminat amb veu ferma, renunciant acte seguit a recórrer la sentència. El dimecres, i després de veure les 11 hores del testimoni gravat per la seva filla Elisabeth, el monstre d’Amstetten va decidir mostrar el seu rostre, fins aleshores tapat per un arxivador, i assumir la culpabilitat de tot els càrrecs. Fritzl, qui complirà 74 anys el 9 d’abril, va declarar que sent “de tot cor” el que va fer, i va lamentar que “Ja mai podré reparar-ho”.

HELEN THOMAS

LA VEU DE L’EXPERIÈNCIA A LA CASA BLANCA

HELEN THOMAS, EL BATEIG DE FOC PER OBAMA

La veterana periodista segueix en actiu als 88 anys
Cap president escapa al seu estil punyent

A Helen Thomas, corresponsal del Grup Hearst a la Casa Blanca, se la coneix com la gran dama del periodisme de Washington. Als seus 88 anys segueix en actiu com el primer dia, despertant admiració i respecte entre els seus companys de professió. El seu estil punyent i les seves preguntes directes i clares no deixen a ningú indiferent. Des de que iniciés la seva carrera a la Casa Blanca amb Kennedy a la presidència, cap dels deu presidents que hi hagut des de llavors ha escapat a les seves preguntes imprevisibles. Ara és el torn d’Obama, qui a l’ inici de la seva primera roda de premsa com a president, ja va deixar patent el respecte cap a la periodista: “Aquest és el meu bateig de foc”. La seva llarga experiència com a corresponsal a la Casa Blanca no ha estat un camí de roses. Després del 11-S, i en plena era Bush, van intentar apartar-la negant-li la paraula i fins i tot traient-li la cadira de corresponsal, demostrant, segons ella, la poca dignitat que va regnar durant el mandat del pitjor president dels EUA. Sobre els altres nou presidents que l’han patit, destaca per sobre de tots a Kennedy, per com inspirava a la societat, i a Nixon per la fatalitat del seu destí. Filla de libanesos i especialista en temes del Pròxim Orient, opina que és un error que Obama insisteixi tant amb l’Afganistan, però tot i així, sota el seu punt de vista, el nou president va pel bon camí.
Infatigable en la seva feina, curiosa, compromesa i directa, la periodista sempre intenta esbrinar la veritat, en una professió on, tot i els seus 88 anys, no hi ha dia en el qual no aprengui coses noves.

RYSZARD KAPUSCINSKI

HONORIS AL REPORTERO POLACO POR EXCELENCIA

KAPUSCINSKI: “DEBEMOS LUCHAR POR LA CONTAMINACIÓN DE LAS RELACIONES HUMANAS”

El periodista polaco investido doctor “honoris causa” por la Universidad Ramon Llull
El autor de "La jungla polaca" realiza un discurso lleno de emotividad

Ryszard Kapuscinski, observador y cronista de los conflictos en todo el mundo durante más de cuatro décadas, fue nombrado ayer doctor honoris causa por la Universidad Ramon Llull en Barcelona. El periodista y escritor polaco, referente profesional para cualquier reportero del mundo, recibió emocionado el premio ante una auditorio repleto de personalidades de la comunicación.
Kapuscinski centró su discurso en cómo nace, crece y se desarrolla el periodista, repasando a su vez su trayectoria profesional y personal. En su caso, nada es casualidad: “La verdad periodística pasa por la propia consciencia” y como bien dijo, “el periodista o se forma continuamente o se vuelve un estorbo, se vuelve incapaz de entender nada”. Esta es la visión de un periodista que viajó por todo el mundo, saltando de conflicto en conflicto, y escribiendo sobre toda la realidad que nos rodea. Nacido en Pinsk (Polonia), de niño vivió la guerra en primera persona, y su mirada curiosa e inquieta le condujo a lo que es hoy en día: “De joven quería ver cosas, cubrir guerras, descubrirlas. Pero con el tiempo te das cuenta que las guerras siempre son iguales y empiezas a interesarte por sus causas i mecanismos subyacentes.” Prestando especial interés en el contacto con las diversas culturas de un mundo cada vez más complejo, Kapuscinski concluyó diciendo que “el diálogo y el conocimiento del otro son la única posibilidad de vacunarnos frente a la guerra y el dolor” pues como bien dijo “debemos luchar por la contaminación de las relaciones humanas” según él, una de las principales causas de los conflictos en el mundo. Por último, y haciendo honor a su humildad, dijo que “para ser buen periodista primero hay que ser buena persona”, toda una lección que no todo el mundo puede admitir.

EUSKADI A LA ESPERA

Especulaciones, rumores y posibilidades inciertas. Así es como se resume el estado actual del País Vasco tras unas elecciones que han dejado las puertas de Ajuria Enea abiertas de par en par. Evidente es que el PNV ha sido el claro vencedor de las pasadas elecciones. Aun habiendo obtenido 80.000 votos más que su perseguidor el PSE, su victoria es meramente “moral”. Con lo de moral me refiero a que todo y teniendo el 38% de los votos no es seguro que llegue a gobernar. Hoy por hoy nadie pondría la mano en el fuego para vaticinar quién será el próximo Lehendakari.
Zapatero, que justamente esta semana cumple un año como jefe de Estado, le tiene muchas ganas a Ajuria Enea. Tras el fracaso en Galicia, y tal y como le van las cosas en el Gobierno central, el presidente está como un niño ante su regalo nuevo. La posibilidad de que Patxi López se plante como primer Lehendakari socialista es un salvavidas para Zapatero. Como quién abre una ventana, ahora mismo el partido socialista necesita aire fresco para coger fuerzas y oxigenarse. Necesita un golpe de efecto para coger de nuevo el rumbo y salvar un año horribilis. Ahora bien, no todo es coser y cantar. El PSE debe pactar con el PNV o PPV si no quiere gobernar en minoría, complicado dada la situación actual, aunque no lo reconozcan. Por otro lado, el PPV está a la espera. Tanto PNV como PSE tienen sobre la mesa la posibilidad de pactar con los populares, aunque dudo que la sociedad vasca lo vea con buenos ojos. El pueblo vasco por su parte fue claro. Ya dejó patente cual era su opinión el día de las elecciones, aunque no lo suficiente como hubiera deseado el PNV. Las cartas están sobre la mesa, a la espera. Lo está también todo el País Vasco, los españoles y como no Ajuria Enea, que espera recibir al nuevo Lehendakari, sea cual sea. No todo el mundo estará de acurdo ni satisfecho, y aunque vivamos en una democracia, no siempre el que recibe más votos es el que se lleva el primer premio.

EL PSO ES RESISTEIX A PERDRE LA PRESIDÈNCIA A EUSKADI

EL PSO ES RESISTEIX A PERDRE LA PRESIDÈNCIA A EUSKADI

Zapatero planta cara a Ibarretxe
Tot i augmentar la representació parlamentaria el PNB perd 70.000 vots

Després de la clara derrota del PSO en les presidencials a Galicia, José Luís Rodríguez Zapatero està decidit a prendre Esukadi al PNB. Per aquest motiu ahir, el president del Govern no va dubtar ni un moment en plantar cara a Ibarretxe defensant les possibilitats de Patxi López a ser el primer lehendakari socialista. Davant dels resultats obtinguts, Zapatero va demanar al PNB que deixin a un costat les amenaces ja que com bé va dir “ Han de demostrar tenir flair play i saber estar per assumir processos de pèrdua en la responsabilitat d’un govern”.
El PNB, tot i perdre 70.000 vots, ha aconseguit augmentar en un escó la seva participació parlamentària (28), mentre que el PSE es queda amb 23 escons parlamentaris, obtenint 40.000 vots més que en les eleccions del 2005.
Ni PNB ni PSE estan disposats ha cedir en les prestacions per la presidència del nou govern, i l’enfrontament de declaracions que estan protagonitzant és un clar exemple. Mentre que el president del PNB, Iñigo Urkullo, deia que “el lehendakari ha de ser del PNB, que ha estat la força més votada”, el candidat socialista Patxi López declarava que se sentiria molt còmode en un govern de minoria buscant suports ocasionals. El candidat socialista va arremetre contra el PNB refusant el seu discurs desestabilitzador, subratllant que “ja n’hi ha prou d’amenaces” i demanant una mica més de “responsabilitat” democràtica.
Tot i reconèixer que és el PNB qui ha d’iniciar les converses amb altres forces polítiques, Lòpez va reiterà que el PSE no es quedarà de braços creuats a l’hora de buscar ajudes per arribar a Ajuria Enea.

CARNESTOLTES DE LLUMS I OMBRES

Carnestoltes representa la luxúria d’un poble que es desinhibeix i allibera tensions per fer font als dies de Quaresma i a l’abstinència col·lectiva que això comporta. Ara bé, en ple segle XXI tot això ens queda molt lluny. Avui en dia no hi ha abstinència de re, i aquestes festes són una raó més per celebrar quelcom que ens és indiferent.
Dimarts 23, Sitges. A partir de les nou de la nit es viu el moment àlgid. El temps s’atura, el poble sencer és una festa i les carrosses (51, tot i que quasi ningú en recordarà més de 5) tenen el seu instant de protagonisme. No hi ha carrer on la música popera no hi tingui cabuda, ni indret on no hi hagi algú disfressat. Cirurgians, hippys, dimonis, vaquers...tota mena de personatges pintorescs es passegen pels carrers de Sitges durant una nit en la qual cadascú és lliure d’escollir un personatge a interpretar. Professions frustrades, promeses fetes amb anterioritat, sentit del ridícul o diversió pura i dura. Qualsevol excusa és bona per ser el que es vulgui ser, allò que ens és distant i surrealista en la nostra vida quotidiana. La disbauxa i la festa recorre el cos de tothom. Per unes hores aquest indret pren forma. El temps i l’espai es fusionen creant un món paral·lel en el qual ens oblidem per uns instants dels problemes i preocupacions que ens turmenten diàriament. Alhora, rius d’alcohol van i venen. Joves i no tant joves beuen sense desenfrenament, sense pensar o no volent pensar en les conseqüències del dia després. El temps passa. Et trobes amb coneguts ridículament disfressats com tu, o comences a establir converses inconnexes amb persones que no coneixes de re, però en aquell moment tot és efímer. És carnestoltes, i per molta gent no hi ha límits, tot està permès i tot és legítim. Gent beguda fins extrems insospitats, entrebancs, trepitjades, desconcert, furts o pèrdues. Tot té lloc en un mateix espai. El civisme es va perden alhora que recorres carrers sense saber on ets, intentant recordar, sense sort, el camí recorregut.
De sobte és l’hora de tornar al teu món, a la realitat. Hora de treure’s les perruques i els guants de cirurgià i tornar a ser un mateix. Carnestoltes s’ha acabat. Enrere deixa molts records i conseqüències, més o menys positives, que s’acumulen amb totes les experiències viscudes cada any per les mateixes dates. Cada record comparteix el mateix esperit, però amb aparences dispars.

UN FUERTE TEMPORAL AZOTA LA PENÍNSULA

Las consecuencias de las fuertes tormentas

UN FUERTE TEMPORAL AZOTA LA PENÍNSULA

Importantes deterioros en Andalucía y Salamanca
El temporal pone fin a cinco años de sequía

Las fuertes lluvias registradas durante estos días dejan tras de sí cuantiosos daños materiales en distintos puntos del Estado. En Andalucía y Extremadura el mal tiempo afectó a la infraestructura eléctrica de Sevillana de Electricidad. Debido a la caída de las torres de alta tensión la red de transporte como la distribución se vieron afectadas, causando interrupciones en el servicio en numerosas localidades del valle del Guadalquivir. En Loja (Granada) la interrupción eléctrica duró doce horas a consecuencia de la inundación y derrumbamiento de la subestación que da servicio a la zona. Las condiciones meteorológicas, que han dejado impracticables muchos caminos rurales e inaccesibles las líneas de media y alta tensión, están dificultando las maniobras de reparación llevada a cabo por más de mil personas.
Al mismo tiempo, en Salamanca las lluvias caídas en los últimos días provocaron el derrumbamiento, la pasada madrugada, de un edificio abandonado en el barrio antiguo.
El edificio de tres plantas, no disponía de techumbre lo que provocó que la humedad acumulada por las lluvias deteriorara los pilares y vigas del inmueble. Afortunadamente, y según informaron fuentes municipales, el suceso no provocó daños personales, aunque la zona permanecerá cortada por seguridad hasta que se retiren la totalidad de los escombros.
La parte más positiva de estos chubascos es el fin de cinco años de sequía en toda la Península tal y como declaró el director del Instituto Nacional de Meteorología, Manuel Bautista.

DUFFY PROTAGONISTA ABSOLUTA DELS BRIT AWARDS

Duffy eclipsa els Brit Awards

DUFFY PROTAGONISTA ABSOLUTA DELS BRIT AWARDS
Duffy nova reina del soul britànic
Els Coldplay marxen amb les mans buides tot i optar a quatre nominacions

La cantant Duffy acapara totes les mirades en els Brit Awards eclipsant per complet la banda de rock Coldplay, els gran derrotats. La gal·lesa de 24 anys va ser proclamada reina del soul britànic en la gala dels premis Brit, els més reconeguts del Regne Unit, a l’aconseguir tres premis dels quatre als que optava. La jove cantautora i la banda de Chris Martin, tots dos amb quatre nominacions, eren els grans favorits, però al final va ser la cantant la protagonista absoluta al guanyar els guardons de: Millor àlbum, Millor artista femenina i Millor artista revelació. El seu àlbum debut Rockferry, l’ha consagrat com a cantant internacional i gràcies al qual dies abans ja l’havia dut a adjudicar-se el Grammy a Millor Àlbum Pop Vocal.
La cerimònia, celebrada en l’Earls Court Arena de Londres, va tenir llums i ombres. La creu de la nit, per altra banda, va ser el grup de rock Coldplay. La banda de Chris Martin, que dies abans s’havia fet amb tres Grammy i optava a quatre Brit, va ser derrotada per Iron Maiden (Millor Actuació en Directe), Elbow (Millor Grup), Girls Aloud (Millor Single) i la pròpia Duffy amb el premi a Millor Àlbum. Els altres premis de la nit van anar a parar al cantant Paul Weller com a Millor Artista Masculí, Katy Perry com a Millor Artista Internacional i el cantant de hip-hop Kanye West com a Millor Artista Internacional Masculí .

La gala presentada per l’australiana Kylie Minogue, James Corden i Mathew Horne va comptar amb les actuacions de U2, Take That, Duffy o Pet Shop Boys entre d’altres.

L’OPINIÓ PÚBLICA CONTRARIA A SARCOZY

Sarcozy presenta un pobre pla social

L’OPINIÓ PÚBLICA CONTRARIA A SARCOZY

El president francès fa públic un insuficient pla social

Sarcozy critica a Espanya per defensar la seva actuació

Insuficient, pobre i esquàlid. Així és com a rebut l’opinió pública el nou pla social presentat ahir pel president francès Nicolas Sarcozy. 2.600 milions d’euros és la xifra que l’Estat francès invertirà per ajudar a les famílies més afectades per la crisi, xifra que resta molt lluny dels 8.000 milions promesos per Sarcozy a les empreses. El pla presentat a l’Elisi davant dels sindicats i patronals, i exposat als francesos durant una breu intervenció televisiva, no és la resposta esperada i molt menys una solució davant les demandes socials posades de manifest durant la gran jornada de vaga i mobilització del passat 29 de gener. L’esquàlid pla social no ha servit per silenciar l’opinió negativa dels ciutadans els quals, segons un sondeig realitzat pel institut BVA i publicat per la revista econòmica Les Echos, constata que el 60% dels francesos jutja “dolenta” la política econòmica del Govern i les mesures adoptades per combatre la crisi. També, consideren que aquestes no són “realment” (36%) o en “absolut” (21%) en la direcció correcta, no adequant-se en absolut amb les preocupacions reals de la població.
Davant les dures crítiques a les quals es veu sotmès, le président Sarcozy va defensant-se admeten que tot i que la situació del país és greu, no ho és tant com la d’altres països de la Unió Europea com Espanya, matisant que França sortirà de la crisi més ben parada que l’Estat espanyol. Tot i això caldrà esperar quina incidència tenen les mesures socials anunciades ahir, i si aquestes són suficients tal i com creu el govern francès.

Notícia de La Vanguardia: JUEVES, 19 FEBRERO 2009

Avantítol: Los retos de la crisis

Titular: Sarkozy lanza un escuálido plan social

Subtítol: El presidente asegura que Francia está mejor que otros países y cita a España